Veu distorsionada, espectacle garantit
La decadència absoluta de Telecinco s’està confirmant cada dia a TardeAR, el programa d’Ana Rosa que substitueix el Sálvame. Notícies de successos cada vegada més sòrdids i esperpèntics. L’últim espectacle llastimós, el de Xavier Sardà amb un centímetre a la mà analitzant si la mida del penis importa. Quin tema tan modern, original i innovador amenitzat per la gran estrella mediàtica. Velles glòries televisives reciclades al voltant d’una taula esprement porqueria. Ni Telecinco podia aspirar a més, ni Xavier Sardà a menys.
Una de les noves obsessions d’Ana Rosa en l’ampli ventall de casos de violència sexual és el cas d’un capellà de Màlaga que drogava i violava feligreses i ho gravava amb el mòbil. La dona que el va denunciar mantenia una relació amb el Padre Fran i està en ple xoc emocional. Va ser ella qui va trobar les imatges. Totes les cadenes de televisió que han volgut convertir aquest cas en material recreatiu ara busquen la denunciant perquè parli davant dels seus micròfons. Dimarts Ana Rosa va defensar la dona, i ella va accedir a sortir de casa per parlar amb la reportera del programa que l'estava esperant a la porta. Va demanar-li que no la molestessin més perquè no podia sortir de casa ni fer vida normal. La dona plorava i sanglotava quan parlava. No l’ensenyaven físicament, només en mostraven les cames, però el seu estat de consternació era evident. Gemegava quan s’intentava explicar i semblava desconsolada. Però l’entrevista la va concedir en directe i amb la seva veu real. L’endemà, Ana Rosa Quintana va reemetre les imatges de l’entrevista, però, de manera sorprenent, li havien distorsionat la veu. Era una veu molt greu, metàl·lica, que feia molta por. Una veu sinistra que contrastava amb l’emissió del dia anterior, on se sentia una veu real, femenina, més aviat aguda.
La dona havia acceptat parlar el dia abans davant del micròfon sense cap modificació de l’àudio. No hi havia, per tant, cap motiu legal per distorsionar el so l’endemà. Però aquella veu terrorífica que li havien afegit es convertia en una mena de reclam. Aquell so greu i tecnològic era tan pertorbador que cridava l’atenció de qualsevol persona que estigués a prop de la televisió i incrementava la morbositat de la notícia. El dia anterior, la mateixa dona va fer declaracions a Canal Sur, en el programa de Toñi Moreno, per insistir que la deixessin en pau. I també van distorsionar la veu de la víctima fins a convertir-la en un so sinistre i esfereïdor.
Per distorsionar una veu no cal manipular el so a uns nivells tan tremebunds, on la persona que parla es transforma en una mena de bèstia de gola profunda i vocalització feixuga. Però aquesta deformació de l’àudio converteix l’escena televisiva en espantosa, i fa més sòrdida la història.
La violència mediàtica s’expressa de moltes formes. També estigmatitzant les víctimes, deshumanitzant-les i convertint-les en monstres en comptes de recordar que, darrere d’aquella veu, hi ha una persona que pateix.
