‘Pragmata’: el nou univers de ciència-ficció de Capcom amb un combat innovador

Aquest 2026, Capcom treu fum. Després del nou Resident Evil i la nova entrega de Monster hunter stories, tots dos amb una molt bona valoració, arriba el moment d’una nova IP (propietat intel·lectual). Pragmata és un joc d’acció i aventura de ciència-ficció que compta amb un combat innovador de trets en tercera persona. El desenvolupament no ha estat fàcil i s’ha allargat uns sis anys des de la seva presentació, però la proposta final és fresca i arriscada. El títol també és un espectacle gràfic i tècnic digne d’una gran producció i mai oblida que és un videojoc concebut per entretenir. Analitzem què ofereix Pragmata i recollim les nostres impressions després d’haver-lo jugat.

Una història humana en un entorn fred i hostil

La premissa de l’aventura és senzilla i directa, i no triga a posar el jugador dins de la roda dels esdeveniments. Tot comença amb una missió en una base lunar futurista ja establerta, en què l’expedició descobreix que alguna cosa va malament. Una intel·ligència artificial ha pres el control de l’estació (una premissa clàssica però alhora ben actual) i ha convertit els robots en hostils. L’astronauta Hugh perd de vista els seus companys i aviat coneix una androide ben peculiar, immune al control de la IA i amb l’aparença d’una nena petita. Davant la urgència de la situació i la necessitat d’ajuda, la bateja com a Diana i inicien una aventura junts. Aquest és el punt de partida d’una relació, irònicament, molt humana.

El tàndem protagonista té un objectiu clar: sobreviure, descobrir què ha passat i tornar a la Terra. A través d’arxius, hologrames i el mateix escenari, el jugador va desxifrant la situació. Tot això fa que es desenvolupi un vincle emocional entre els dos personatges principals, un dels punts forts, sens dubte, de la narrativa del títol. La curiositat infantil, la tendresa i la innocència de la Diana contrasten amb el cor fort i la fredor inicial del Hugh. Aquesta compenetració serà clau no només en l’àmbit personal, sinó també a l’hora d’entrar en combat.

Un combat dual que mescla trencaclosques i acció

Si només s’hagués de destacar un element de Pragmata, seria, sense cap mena de dubte, el seu sistema de combat dual, en què cal ser multitasca. La premissa és que els robots enemics tenen unes defenses molt potents que els fan pràcticament invulnerables a les armes de foc del Hugh i que necessiten ser hackejats per la Diana per exposar els seus punts dèbils. El jugador controla tots dos personatges d’una manera fluida i intuïtiva, fet que dona lloc a un combat molt plaent i diferent de l’habitual.

Mecànicament, això es tradueix en una espècie de trencaclosques que el jugador ha de resoldre per vulnerar els sistemes dels adversaris, però, mentrestant, l’acció i els trets en tercera persona no s’aturen. Per mantenir la idea viva, a mesura que avança el joc s’exploren variacions, amb nous enemics o elements a tenir en compte. A part de ser divertit, el millor és que transmet molt bé la fantasia que vol representar: una petita androide (que, de fet, va pujada a l’esquena de l’astronauta, al més pur estil Bananza) que pirateja les defenses de robots gegants, i un heroic astronauta que els ha d’abatre a trets.

Però no tot és acció a Pragmata. El bucle de joc també convida a explorar els diferents sectors de la base a la recerca de secrets i col·leccionables, que a la vegada serviran per fer evolucionar els protagonistes en diversos sentits. Entre les millores generals per al tàndem, com la resistència de l’astronauta o la potència de manipulació de l’androide, també es poden desbloquejar noves armes, habilitats i cosmètics. Així doncs, el Hugh i la Diana tornen constantment al seu refugi, un hub que serveix per bescanviar les seves troballes i per continuar desenvolupant la seva relació en un entorn segur.

Una aventura compacta que manté el ritme

Pragmata és força lineal i relativament curt, ja que la campanya principal té una durada d’unes deu hores, tot i que segons l'exploració i contingut addicional es pot allargar fins al voltant de quinze. Això juga en el seu favor, en certa manera, perquè manté fresca la mecànica principal amb les seves variacions de principi a fi. Tot i això, el joc ofereix rejugabilitat i noves opcions un cop es veuen els crèdits. Per exemple, es desbloqueja una dificultat més elevada per posar a prova els jugadors més temeraris, però també s’afegeixen nous reptes i armes, entre altres, de manera que s'allarga el temps de joc. La proposta té un cert esperit arcade i no s’oblida en cap moment que és un videojoc. Capcom escull molt bé com presenta cada element, les dinàmiques que es generen en el seu bucle de joc i la sensació que vol que rebi el jugador al comandament.

D’altra banda, l’optimització tècnica del títol és molt bona en general i fa gala del motor RE Engine de la companyia. El joc es publica a totes les plataformes vigents i amb un preu més reduït del que és habitual en aquest tipus de produccions, fet que el fa fàcilment accessible per als jugadors interessats. A més, aprofitant l’impacte mediàtic de la missió lunar Artemis II, la companyia ha aprofitat per promocionar el joc i la demo que ja tenen disponible des de fa un temps. Pragmata no és un títol extens ni revolucionari en tots els seus aspectes, però el seu innovador sistema de combat i el vincle entre els seus protagonistes el converteixen en una de les propostes més fresques de Capcom en els últims anys.