‘Hache’: la visió femenina del narcotràfic a la Barcelona dels 60

TerrassaA l’entrar al plató 2 del Parc Audiovisual de Terrassa, tens la sensació d’haver viatjat 60 anys enrere. Allà s’hi ha construït, amb tota mena de detalls, l’Albatros, la sala de festes més chic de la Barcelona del 1960. Entre cambrers, músics i clients vestits amb les seves millors gales, un grup de periodistes passegen per camerinos i despatxos, guiats per un membre de l’equip de producció d’ Hache, la sèrie que Netflix està rodant en aquest decorat i que s’estrenarà l’1 de novembre. A la sala principal del club, una noia jove i molt elegant, interpretada per Laia Manzanares, seu en una taula davant d’un home amb un parell de ferides a la cara que podria ser el seu pare si no fos perquè, en aquell moment, el progenitor de debò (Pep Ferrer) entra a l’Albatros amb cara de pomes agres, agafa la noia del braç, la fa aixecar d’una revolada i, gairebé sense dirigir-li la paraula, la condueix a fora del local.

Els periodistes també se’n van, i entren a la porta del costat, al plató 1, convertit en un pis ampli, decorat amb gust (i diners) i situat, segons la geografia de la ficció, a sobre de l’Albatros. És la casa de l’amo de l’establiment, un tal Malpica, que controla una xarxa de tràfic d’heroïna. “Malpica és un tipus amb un passat bastant heavy, fosc, que el condiciona tota l’estona. És un personatge molt complex, ambiciós, dictatorial i amb una gran tolerància al dolor: té una cama plena de metralla, i això li provoca un dolor continu i pics de dolor insuportables. M’agrada la contradicció entre un personatge tan summament poderós però tan dèbil físicament, li dona molta profunditat”, explica Javier Rey, que li dona vida.

L’actor gallec, que l’any passat va triomfar interpretant Sito Miñanco a la sèrie d’Antena 3 Fariña, assegura que les dues ficcions no tenen “res a veure”, malgrat que en totes dues el narcotràfic hi juga un paper important: “A Fariña era molt protagonista el tema de la cocaïna, i aquí hi ha alguna cosa relacionada amb l’heroïna que forma part de la trama, però no és l’eix principal. Passen moltes coses més i el negoci són moltes coses més”.

La creadora i guionista de la sèrie, Verónica Fernández, també marca distàncies entre Hache i títols com Fariña o Narcos : “D’entrada, aquí la protagonista és una dona. I en realitat no volem explicar el tràfic d’heroïna: explicarem parts del negoci, però és una excusa per parlar de la lluita dels personatges per sobreviure en un món bastant dur”, diu. Segons ella, quan va crear Hache va voler anar “un pas més enllà” de la típica sèrie policíaca i “explicar la història des d’un altre punt de vista”: “Què faria la noia del gàngster si no vol ser la noia del gàngster, sinó ser ella mateixa el gàngster?”

Així va néixer la veritable heroïna de la sèrie, l’Helena, a qui tothom coneix com a Hache i que és “un animal salvatge sense pèls a la llengua”, segons Adriana Ugarte, la responsable d’interpretar-la. “És una supervivent. Prové d’una classe pràcticament marginal i, encara que s’anirà amarant de coneixements, sempre hi haurà aquest sediment, que és la seva essència”, diu l’actriu, que es presenta davant dels periodistes amb ferides a la cara. “Se suposa que són de fa dos dies -explica-. Hi ha un donar i rebre constant i equitatiu”. Per a Ugarte, Hache és una sèrie “molt crua, deliciosament crua”, que “parla d’emocions i sentiments molt primaris, dels quals moltes vegades ens avergonyim i que considerem bruts, però que tenen molt a veure amb la naturalesa humana”.

Els actors subratllen la fortalesa dels personatges femenins de la ficció: “Es trobaven a faltar dones que no fossin accessoris dels homes o portessin la batuta però imitant patrons masculins. L’Helena té el poder i, a més, és absolutament genuïna”, afirma Ugarte. L’equip s’esforça a no revelar gaires detalls de la trama, però Eduardo Noriega, que completa el trio protagonista donant vida al policia que intenta desmantellar la banda de narcotraficants, dona alguna pista: “L’Helena acabarà sent el califa en lloc del califa, però comença sent una prostituta, a baix de tot de l’organització”. I continua: “Per al meu personatge ella és una gran incògnita: no sé com encaixar aquesta peça dins de l’organigrama de la banda de Malpica”.

El descobriment de l’heroïna

Però aquest no és l’únic element que desconcerta l’investigador: el 1960 l’heroïna era una droga molt desconeguda a Espanya, on ni tan sols existia una brigada policial especialitzada en el narcotràfic. “Ningú no es podia imaginar que Barcelona pogués ser un port de sortida de droga cap als Estats Units. Però a poc a poc el policia es va adonant que no s’enfronta a quatre delinqüents, sinó que allò és una cosa organitzada i que té molt a veure amb el crim”, diu Noriega. Amb tot, la història té una base real: Fernández explica que va idear la sèrie a partir d’una notícia que va trobar per casualitat sobre la detenció a Barcelona de dos italians que formaven part de la trama que el capo Lucky Luciano havia organitzat per mantenir el control de la ruta de la droga després que l’expulsessin dels EUA.

En aquest sentit, tant Fernández com el director, Jorge Torregrossa, destaquen que han intentat que la sèrie destil·lés “veritat”: “Hi ha moments de sexe i violència bastant explícits i moments emocionals molt durs”, diu la creadora, i afegeix que han comptat amb músics com Tonya Richardson i Tony Senet perquè actuessin a l’Albatros. Tot i que els escenaris principals es van recrear al Parc Audiovisual (on també hi havia el decorat de la comissaria), també s’ha rodat en exteriors de ciutats com Barcelona, Girona, Igualada i Manresa (on s’ha reproduït la Rambla barcelonina del 1960). Hache, produïda per Weekend Studio, compta de moment amb una temporada de vuit capítols, però Fernández assegura que en té “unes quantes més al cap”.