Banderes a la carta

BarcelonaA l’Estadi Olímpic, cada presentació dels atletes abans de competir sembla un examen del color de pell o dels cognoms. El nom o la raça associada al país no sempre es correspon amb l’esportista que hi participa, i l’interès és conèixer la història personal de cada cas per saber d’on li vénen les arrels que el vinculen a la bandera que defensarà: si li vénen dels avis, de la mare o del pare, de la parella o si la nacionalització ha sigut fruit d’un procés d’integració després d’un trasllat des de petit o respon a una estratègia esportiva d’interès personal. Són les conseqüències de la globalització, que ho ha normalitzat tot, i situa el tema de les nacionalitzacions en límits polèmics en molts casos.

Desenes d’exemples cada dia

Cada jornada destaca un atleta que té un currículum complex

Ahir, als 1.500 m, Adel Mechaal no va poder classificar-se per a semifinals i va tancar la seva participació olímpica amb un crono baix. L’atleta va néixer al Marroc fa 25 anys però des dels cinc que viu a Palamós. Se sent català i renega d’haver de competir amb Espanya. Uns minuts abans, el piragüista Marcus Walz, nascut a Oxford, amb pare i mare anglesos i resident a Mallorca, havia guanyat l’or en K-1 1.000 metres. Aquesta matinada Orlando Ortega, cubà nacionalitzat i que va ser finalista a Londres 2012 defensant els interessos de l’illa, ha sumat un altre metall per a Espanya amb una plata als 110 m tanques -on també hi competia un compatriota nascut a Cuba, Yidiel Contreras-.

El pas de Cuba a Espanya ha sigut una constant en l’atletisme en l’última dècada, gairebé sempre amb esportistes amb serioses possibilitats de medalla i que en molts casos ja havien esgotat la seva etapa al país de naixement, com passa ara amb el llançador de pes Lois Maikel Martínez, i en altres com els de Niurka Montalvo, Joan Lino, Felipe Méliz, Frank Casañas i Indira Terrero.

Un fenomen global

Els països volen més representació en més proves i forcen els casos

La situació és complexa i té moltes arestes, en funció de si l’arrelament ve de sang, de naixement o de formació. També ahir la delegació espanyola celebrava la potència al 200 m del seu velocista estrella Bruno Hortelano, madrileny d’adopció tot i néixer a Austràlia per circumstàncies laborals dels seus pares -espanyols- i formar-se esportivament als Estats Units.

El president del Comitè Olímpic Espanyol, Alejandro Blanco, s’ha mostrat favorable a les nacionalitzacions sempre que “es facin en el temps i forma adequats”, i no de manera exprés per buscar una medalla. Els fills dels estrangers que van emigrar fa anys obren noves portes en proves que tradicionalment tenien poca representació, ja fos per genètica o popularitat.

No és una situació exclusiva d’Espanya, sinó una constant mundial. La delegació de Qatar, de fet, ja va crear polèmica en el passat Mundial d’handbol amb una plantilla formada per una desena de jugadors nacionalitzats a cop de talonari, que repeteixen a Rio, com el bosnià Danijel Saric i el francès Bertrand Roiné. Pocs casos d’èxit viurà el país àrab amb un atleta autènticament qatarià com el que ha viscut aquesta nit amb la plata del saltador d’alçada Essa Mutaz Barshim.

El país veí Bahrain fa pocs dies ampliava el seu caseller de medalles en uns Jocs amb la plata en marató d’Eunice Jepkirui Kirwa, nascuda a Kènia i que va canviar de bandera fa tres anys. L’endemà va arribar l’or als 3.000 m obstacles d’una altra keniana, Ruth Jebet, reclutada amb vistes als Jocs al 2013 quan era una promesa del mig fons. La primera medalla del país, un bronze a Londres, tampoc era 100% àrab, sinó que el va aconseguir als 1.500 m l’atleta etíop Maryam Yusuf Jamal.

La carta de naturalesa

Hi ha una via més àgil que la petició de nacionalització per residència

El procediment per adquirir la nacionalitat, a Espanya, no és senzill ni ràpid i s’allarga habitualment un any (tot i que l’excés de peticions està endarrerint cada cop més les respostes). Si es reclama per residència, s’exigeix a la persona que hagi viscut un mínim de 10 anys al país de manera legal, tot i que es rebaixa a cinc en els casos dels refugiats, i a dos per als nascuts a Andorra, les Filipines, Guinea Equatorial o Portugal. L’interessat ha de pagar una taxa de 100 € i superar un examen, de llengua castellana (excepte els procedents de països de parla espanyola) i de coneixement d’història i cultura d’Espanya.

La solució per agilitzar el procés amb els esportistes és sol·licitar-la amb la carta de naturalesa, que tracta casos especials, i que ha permès a Espanya nacionalitzar deu esportistes abans dels Jocs i un total de 68 en els últims quinze anys. L’atletisme, amb 17, i el bàsquet, amb 10, són els esports que més han abusat d’un recurs que ha provocat reaccions de protesta d’esportistes espanyols. Un grup de corredors de tanques, afectats pels casos dels cubans Ortega i Contreras, va arribar a demanar la intervenció de la Federació Internacional d’Atletisme pel que consideraven que era una alteració de la competició.

Emigrar per tenir opcions

Quan les portes de la selecció espanyola estan tancades

A Rio també hi trobem un grapat de catalans que no competeixen amb Espanya. Un dels casos més curiosos és el del tortosí Xavi Vela, que defensa els interessos del país organitzador. Els seus avis van emigrar a terres brasileres fugint de la Guerra Civil i com que la selecció espanyola no comptava amb ell va fer ús de la doble nacionalitat per no perdre’s un esdeveniment en què el seu germà competeix amb Espanya.

El seu cas és semblant al del waterpolista barceloní Xavi Garcia, que va optar per Croàcia quan Espanya va deixar de comptar amb ell. “Després de gairebé 15 anys amb l’equip espanyol, el seleccionador va decidir apostar per uns altres jugadors, que s’adaptaven millor al seu estil. No li guardo cap rancúnia, però Croàcia feia anys que s’interessava per mi”, va assegurar en declaracions a TV3.

Adrià Delgado, un waterpolista barceloní que juga amb el Brasil; Mateo Sanz, un surfista de vela formenterer que competeix amb Suïssa, i Diego Millán, un ciclista castellanomanxec que llueix la samarreta de la República Dominicana, són altres casos d’esportistes que no competeixen amb Espanya.

La història de Borja Vidal Fernández mereix ser portada al cinema. Després de decidir canviar el bàsquet per l’handbol quan ja havia debutat a l’elit, està disputant els Jocs amb Qatar. Nascut a El Pontigón, un petit poble d’Astúries, es va formar amb Sergi Vidal i Albert Miralles al planter de la Penya, que el va descobrir gràcies a un programa de TVE. El jugador va debutar a la Lliga Endesa la temporada 1999-2000, quan Josep Maria Izquierdo era l’entrenador de l’equip verd-i-negre. Quan es va desvincular de la Penya, Borja Fernández va jugar en diferents equips de l’Adecco LEB. El pivot va marxar a Itàlia, on va competir amb el Nàpols i el Popolare i el Ragusa. Tancada l’etapa internacional, va fitxar pel CAI Saragossa (2004-2005), que compartia pista amb un equip d’handbol, el BM Aragó. Fernando Bolea (entrenador) i Valero Rivera (director esportiu) es van fixar en ell i li van proposar canviar d’esport. Dit i fet. La següent campanya es va estrenar com a jugador d’handbol. L’Algesires, el Teucro, el Torrevieja i el Nantes francès van ser alguns dels equips pels quals va passar. Va aconseguir el passaport de Qatar i va firmar un contracte amb l’Al Qiyadah, en un dels molts casos sorprenents que els Jocs posen a l’aparador.