L'or de Simone Manuel sí que flota
L'estatunidenca (20 anys) s'ha convertit en la primera dona de raça negra a guanyar un or olímpic en natació, culminant així un canvi de mentalitat estereotipada i racista
Barcelona"Els negres no són bons nedadors perquè no tenen flotabilitat". Ted Koppel no donava crèdit. El presentador del 'late night' 'Nightline' de la cadena ABC buscava la rectificació d'Alexander Sebastian Campanis, exjugador dels Brooklyn Dodgers i vigent mànager general de Los Angeles Dodgers de la Major League Baseball. "És així, és una qüestió mèdica, corporal", es reafirmava el directiu en directe durant un programa especial el 6 d'abril de 1987.
L'italià de naixement verbalitzava –de forma crua– una idea que semblava ja eradicada de la comunitat esportiva dels Estats Units. Existia encara un llegat, però, especialment en la disciplina aquàtica, en mans de superhomes, sempre blancs, com Mark Spitz, Michael Gross o Vladímir Salnikov. La possibilitat de veure una atleta lluint un metall era encara més remota. "Quan era petita, a mesura que anava creixent, em preguntava per què no hi havia més gent com jo a l'equip de natació. Notava que em miraven de forma estranya", explica Simone Manuel (20 anys), filla del segle XXI, trenta anys després del moment televisiu de Campanis.
Tancant el cercle, la de Houston (Texas), ja acostumada, tornava fa unes hores a ser l'objectiu de tots els focus del planeta, que, ara sí, l'observaven a l'uníson des del moment en què va tocar en primer lloc el sensor del seu carril en la final dels 100 metres lliure a Rio. Mentre encadenava ganyotes de sincera sorpresa i llàgrimes, l'esport gaudia del moment de màxima felicitat de la primera campiona olímpica de raça negra.
Una fita que eclipsa el fet d'haver-se imposat a l'equip australià, dominador de la disciplina des de fa anys, i en concret a Cate Campbell, sisena tot i establir fa un mes un nou rècord mundial (52.6) a Brisbane. Haver de compartir la fotografia i la victòria amb l'adolescent Penny Oleksiak (16 anys), que va signar el seu temps (detall que no es donava des de Los Angeles 1984), va ser un però ínfim. "Això és una bogeria. Jo venia al Brasil amb ganes d'agafar experiència, ser ràpida i millorar. No m'havia plantejat l'opció de pujar al podi, imagina't", comentava, visiblement emocionada, minuts després de la seva volta d'honor per la piscina.
La culminació d'un canvi
En una cursa de menys a més, amb unes últimes braçades excepcionals, 'Swimone' (el seu 'nickname' a les xarxes i com la coneixen els seus amics) signava una pàgina en la història de les competicions professionals que va començar a redactar Enith Brigitha, que, amb dos bronzes (100 i 200 metres lliure) a Mont-real 1976, es va convertir en la primera medallista en uns Jocs Olímpics, abans que Malia Metella (plata als 50 m lliure a Atenes 2004) i Maritza Correia (plata a Atenes 2004 als 4x100).
"Estic convençuda que això crearà consciència. Aquest triomf, que no només és meu, obre una porta d'esperança i espero que plantegi canvis sobre algunes qüestions que sacsegen el món. Jo senzillament he sortit i he competit al màxim. El meu color de pell no és important, ve amb el territori. Espero ser una inspiració per a molta gent", va explicar Manuel, que –irònicament– va trobar el mirall en què mirar-se a casa.
"Ella va decidir que volia nedar en veure els seus germans competir a les lligues estivals, quan només era una nena. Sempre ha estimat l'aigua. Quan tenia quatre anys em va dir que volia formar part de l'equip de natació del barri. Vaig pensar que era millor que primer fes algunes classes. Al segon dia, l'instructor la va posar a fer llargs. Era especial, ens en vam adonar", relata Sharron, la mare de l'estrella.
Un inici de trajectòria recurrent, de geni precoç, que va passar pel Fort Bend Austin High School i la Universitat de Stanford, on fa la carrera de comunicacions. Sense el 2008, però, no hi
