Un porter prodigi i un holandès metòdic, bases del club més olímpic

El CN Sabadell continua augmentant la representació i tindrà 18 olímpics a Rio

Els sabadellencs van viure de prop els Jocs del 92, perquè la ciutat va acollir cinc partits de futbol a la Nova Creu Alta. Però l’esperit olímpic de Sabadell va més enllà i té en el Club Natació l’epicentre. Si a Londres van ser 15 els esportistes que representaven el CN Sabadell als Jocs, a Rio en seran 18.

Fa més de 60 anys que el club conviu amb olímpics. També a Londres, però a l’estiu del 1948, Joan Serra va ser considerat el millor porter de waterpolo del torneig, honor que no va ser suficient per impedir que Espanya acabés vuitena. Serra va créixer a les piscines del club, on es colava d’amagat, fins que amb 14 anys el seu pare va accedir a pagar-li la quota de soci. No va trigar a destacar. Com explica Miquel Torres, l’actual president del club, Serra era un prodigi: “Quan tiraven la pilota s’aixecava i sortia de l’aigua fins pràcticament la cintura. En aquella època no hi havia els sistemes d’entrenament per tenir aquesta potència, era talent natural d’ell”. Quatre anys després, a Hèlsinki, també va protagonitzar aturades prodigioses, però Espanya va repetir el mateix vuitè lloc.

“En aquella època no hi havia els sistemes d’entrenament per tenir aquesta potència, era talent natural d’ell”

Miquel Torres President del CN Sabadell

L’impacte de Serra no es va acabar a l’aigua i, ja com a entrenador, va fabricar el següent olímpic del club. Va ser precisament el president Torres, que va ser el primer nedador del club a participar en uns Jocs. I ho va fer als 14 anys. Va anar acompanyat d’ Isabel Castañé, també nascuda al 1946, i els dos van entrar en la història dels Jocs per ser els olímpics més joves de la història (fins a l’any 2008, quan el saltador de trampolí Tom Daley els va superar per mesos): “A vegades en l’esport hi ha persones que s’avancen a l’hora d’arribar a grans nivells i és el que ens va passar a Castañé i a mi”, reconeix Torres.

El debut prematur de Torres i Castañé no s’explicaria sense la figura de Kees Oudegeest. Aquest tècnic holandès va capgirar el club de dalt a baix en implantar els coneixements de la natació del seu país, molt més metòdica. Es van acabar les competicions nocturnes i va instaurar les reunions entre tècnics per compartir metodologies. “Va ser un revulsiu per a la natació espanyola, no només la del club. Portava un pla d’entrenament que era molt innovador”, admet Torres. Un bon coneixedor de la manera de treballar dels holandesos és Aschwin Wildeboer, olímpic en tres ocasions: “El que funciona és portar una mentalitat treballadora i amb uns valors diferents, i inculcar-los en una societat com la nostra. La gran victòria va ser que tanta gent es contagiés i treballessin junts cap a un objectiu comú”.

"La gran victòria va ser que tanta gent es contagiés i treballessin junts cap a un objectiu comú"

Aschwin Wildeboer Exnedador olímpic

Aschwin va néixer i créixer a Sabadell perquè el seu pare va ser un altre nom propi en la història del club, l’entrenador Paulus Wildeboer. A Wildeboer pare el va fitxar el president Carles Ibars després dels èxits que va aconseguir l’holandès al CN Barcelona. Els dos volien que el club acabés de donar un salt cap a l’èxit internacional i ho van aconseguir a partir de la base: “ Van crear una escola de natació i a tots els nens se’ls feia un seguiment. Molts nedadors de casa van acabar tenint projecció internacional”, explica Aschwin.

Cadena de medalles

L’entrenament metòdic i l’aposta per la base van fer que el nivell s’incrementés. I a Barcelona 92 es va culminar el creixement amb la medalla d’or als 200 metres esquena de Martín López-Zubero, un jove nascut i criat als Estats Units però que nedava pel club vallesà. “Va ser un èxit indescriptible, la fita més important en uns Jocs”, reconeix Torres. A aquell or el van seguir altres èxits, com la medalla de plata de Nina Jivanevskaia en 100 esquena a Sydney 2000, la quarta posició de Dani Ballart al waterpolo o el bronze del waterpolista serbi Slobodan Soro a Pequín 2008.

Ja a Londres es va viure el moment més àlgid amb 15 representants i set medalles. Dues plates per a Mireia Belmonte i les cinc de les integrants de la selecció femenina de waterpolo (Jennifer Pareja, Pilar Peña, Maica Garcia, Matilde Ortiz, Laura Ester i Anna Espar). “Estar rodejat de companys de gran nivell és vital. T’entenen i t’ajuden en els moments més durs”, diu Wildeboer. És la clau del CN Sabadell.

El primer paralímpic

El club va trigar bastant en aportar el primer esportista paralímpic. L'any que es van organitzar els primers Jocs Paralímpics va ser en l'edició de Roma 60, però no va ser fins al 2012, als Jocs de Londres, que David Levecq va representar el CN Sabadell. El nedador valencià va arribar a Catalunya al 2010 en busca de nous reptes: “Vaig mudar­-me a Barcelona per fer un màster de gestió esportiva i buscar un lloc d’entrenament. El primer que vaig pensar va ser el CN Sabadell per la seva trajectòria. A més tenia ganes d’entrenar-me amb un grup de
vàlids, per entendre'ns, amb un grup convencional, i des d’un principi em van acollir molt bé”, explica Levecq a l’ARA.

El club tot just havia començat a treballar-hi. Al gener del 2007 es va constituir la fundació del club que va a començar a entrenar a gent discapacitada. Levecq admet que li va ser difícil "trencar el funcionament” però a partir de la seva experiència, el club va perfeccionar la seva secció. La bona feina s’ha traduït aquest any, quan per primera vegada un nedador paralímpic nascut a Sabadell i criat al club, participarà en uns Jocs, l’ Òscar Salguero.

Més continguts de