Els 19 mesos en què Portugal va ser gairebé soviètic
Els lectors de novel·la històrica tendeixen a pensar que, a més d'entretenir-se, aprenen alguna cosa. Potser sí, segons el nivell de l'obra. Alguna cosa es pot aprendre. Almenys sobre el context en què es desenvolupa la ficció. Una gran novel·la portuguesa, Revolución, d'Hugo Gonçalves, acabada de publicar per Libros del Asteroide, ens trasllada a un moment de la història no gaire llunyà (jo el recordo molt bé) que, tanmateix, sembla llunyíssim: l'anomenat Procés Revolucionari en Curs (1974-1975).
És a dir, aquells convulsos 19 mesos en què Portugal va estar a punt d'adoptar un sistema soviètic i va vorejar la guerra civil.
La memòria és una cosa curiosa. L'enderrocament de la interminable dictadura portuguesa de l'Estado Novo (1926-1973) per part de l'exèrcit és conegut com “la revolució dels clavells”: un esdeveniment feliç, ràpid, amb molt poques víctimes. Però, tret de les eufòriques jornades inicials, no hi va haver felicitat ni rapidesa. Sí que hi va haver violència, i vertigen durant l'incert “procés revolucionari en curs”: “en curs” significava que ningú tenia cap certesa sobre on acabarien desembocant uns esdeveniments esbalaïdors.
És impossible exagerar l'impacte que allò va tenir a Espanya. L'any anterior a la mort de Francisco Franco, mentre la societat espanyola es preguntava què passaria quan desaparegués el dictador i assumís els seus poders (tots) un monarca absolut, Joan Carles I, designat com a hereu del règim, al país veí començava una revolució de tipus soviètic.
Per al franquisme allò era inconcebible. El govern de Madrid, encapçalat per Carlos Arias Navarro (conegut com a Carnicerito de Málaga per les matances que va perpetrar durant la Guerra Civil) va començar immediatament a treballar (amb la seva habitual poca traça, cal reconèixer-ho) en favor dels colpistes contrarevolucionaris portuguesos. L'oposició al franquisme va oscil·lar entre l'entusiasme i l'estupor. Per a la premsa “aperturista”, encara sota la censura, va ser una descàrrega d'adrenalina.
Recapitulem. El 25 d'abril de 1974, quan la catòlica Radio Renascença va donar el senyal convingut (va emetre la cançó Grândola, vila morena, prohibida pel règim), es van revoltar centenars d'oficials de l'exèrcit que feia anys que combatia una estèril guerra a les colònies africanes. El règim va caure en qüestió d'hores.
El dictador Marcelo Caetano, successor d'António Oliveira Salazar, va fugir al Brasil. El general conservador António de Spínola, que semblava tret d'una opereta amb el fuet i el monocle, va assumir la presidència d'una Junta de Salvació Nacional i alhora la presidència de la República.
Spínola volia que s'aprovés ràpidament una Constitució presidencialista, semblant a l'establerta per Charles de Gaulle a França, i que s'iniciés una negociació amb els rebels de les colònies africanes i asiàtiques (Angola, Moçambic, Guinea Bissau, Timor Oriental, etcètera) per constituir una federació lusòfona encara vinculada a la metròpoli.
Els esdeveniments, però, li van passar per damunt. El poder real estava en mans del COPCON (Comando Operacional del Portugal Continental), és a dir, dels oficials revolucionaris. I al capdavant del COPCON hi havia el tinent coronel, de seguida autoascendit a general, Otelo Saraiva de Carvalho, un personatge insòlit, partidari d'una “democràcia participativa” a mans de les “assemblees populars” encapçalades per obrers i camperols. La semblança amb els soviets era òbvia.
A diferència del Partit Comunista d'Espanya, el Partit Comunista Portuguès, d'Álvaro Cunhal, no acceptava la democràcia parlamentària. I mentre les colònies s'independitzaven (per emprendre les seves pròpies guerres civils) i els colons portuguesos viatjaven a la metròpoli sense gairebé res, el govern, o més aviat Saraiva de Carvalho, va començar a nacionalitzar la banca i les grans empreses. Els comitès sindicals es van fer càrrec dels mitjans de comunicació. Fins i tot el petit comerç va quedar en mans de comitès obrers.
El general Spínola va renunciar, es va refugiar a Espanya i va formar un petit exèrcit d'antics soldats, antics policies polítics i mercenaris amb què, el març del 1975, va intentar un cop d'estat. Tot i el suport del franquisme i de la CIA, va fracassar. El Moviment de les Forces Armades va proclamar la "transició al socialisme", sota el comandament d'un consell revolucionari. Saraiva de Carvalho va viatjar a Cuba, on va ser homenatjat per Fidel Castro.
La burgesia es va exiliar al Brasil o a Espanya. El 25 d'abril del 1975 es van celebrar eleccions a un Parlament constituent amb una participació altíssima i un resultat sorprenent: va vèncer el Partit Socialista de Mário Soares, amb el 38% dels vots. El Partit Comunista, que liderava la revolució, no va aconseguir més del 13%.
Van sorgir grups terroristes d'ultradreta i ultraesquerra. Portugal semblava encaminar-se a una guerra civil. Però el 25 de novembre d'aquell any, cinc dies després de la mort de Franco a Espanya, un nou intent colpista de Spínola va provocar un cop simultani dins de l'exèrcit, en què els oficials socialistes van vèncer els comunistes. I el “procés revolucionari” va acabar el seu curs tan inesperadament com havia començat. Fa 50 anys va néixer el Portugal d'avui.
Al Portugal d'avui governa la dreta, i l'oposició, que ostenta un rang oficial al parlamentarisme del país, està dirigida per la ultradreta de Chega. Són altres temps.