La dictadura i el neofeixisme
La memòria del franquisme torna a l’escena mediàtica per mor del ritual dels cinquanta anys de la mort del dictador. Aquell va ser un dia de celebracions contingudes, en un clima d’expectació perquè eren grans els dubtes sobre com es decantarien les coses. Recordo que amb els companys de la revista Por Favor ens va donar per jugar a ping-pong a la terrassa de casa meva, fins que d’algun balcó veí van començar a sorgir senyals d’indignació per la falta de respecte.
El primer i principal a recordar és que el dictador va morir al llit essent cap d’estat. I que, per tant, l’entrada en una nova època –si algun consens hi havia és que sense Franco allò no podia ser exactament igual– començava amb el feixisme al poder. La responsabilitat de liderar la nova etapa corresponia aparentment al rei Joan Carles de Borbó, precisament entronitzat com a successor pel mateix dictador. Però ni ell les tenia totes. Com ja he explicat alguna altra vegada, fa uns anys, al CCCB, el rei Joan Carles, en una exposició sobre la ràdio, a la sala que evocava l’atemptat que va matar Carrero Blanco em va dir: “Si això no hagués passat, ni tu ni jo seríem aquí, ara". "Jo no; vostè, no ho sé", vaig contestar. "Jo tampoc", em va dir, "perquè no m’hauria deixat fer el que havia de fer”. Una anècdota que reflecteix el fil prim sobre el qual va navegar la Transició.
La renovació general de la dreta, representada per Adolfo Suárez, va obrir camí, malgrat estar sempre en el punt de mira del franquisme irredempt. Crec que fou un moment determinant el cop d'estat del 23-F. Aquella pantomima –que es va anticipar a algun projecte amb més gruix i que podia haver acabat molt malament– va fer el paper de vacuna. Tot d’una, el camí es va començar a aplanar. I Leopoldo Calvo-Sotelo, el president oblidat, elegit després del segrest del Parlament, va fer possible que un any més tard transferís el càrrec al president Felipe González, que va portar al poder un partit de la II República que havia passat la dictadura en la clandestinitat: el PSOE. L’ombra del franquisme s’esvaïa definitivament.
Ara, el cinquantè aniversari de la mort del dictador coincideix amb un moment en què l’extrema dreta –la que encara enyora i santifica Franco– ha entrat de ple en l’escena política. I no només això, sinó que, en la dinàmica dreta-esquerra que articula la democràcia, les dretes presumptament democràtiques s’estan alineant cada cop més amb les extremes dretes a tot Europa. En el cas espanyol, precisament aquests dies –interessant coincidència de calendari– el PP ha fet el pas definitiu que fins ara havia mantingut en l’ambigüitat: l’aliança amb Vox, amb motiu de la crisi valenciana, reconeixent l’extrema dreta com a soci principal per a la construcció d’una majoria a les Corts espanyoles. És a dir, fi del tabú del feixisme. Les dretes s’acomoden. No és el mateix, diuen. Sí, però s’hi assembla. La unitat democràtica contra l’autoritarisme declina. El retorn de Franco a les portades, en forma de 50è aniversari de la seva mort, adquireix així un aire d’advertència. I serà simptomàtic veure qui i com commemora la mort del dictador.
