Allà on no hi ha llibertat (1935)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsQuan algun escriptor polític, o orador, no sap ben bé com acabar, s’enginya per tal de fer encabir al darrer paràgraf aquest mot: “totalitari”. Així llegim: estat totalitari, catalanisme totalitari, art totalitari, etc. És una de tantes manifestacions de la impotència verbal dels escriptors autoritzats per a escriure en un país on una de les condicions més estimades per a col·laborar en els diaris és no saber-ne. És clar que “totalitarisme” vol dir alguna cosa. No pas, exactament, allò que pretenen dir els nostres embruta-papers, o, com dirien ells, “els embruta-papers nostrats”. En referir-se al “totalitarisme” (perdoneu-nos ara l’expressió), diu Raymond d’Euveand [o Raymond d’Etiveaud?] (a La cité future à [ou] la fin de la Civilisasation. Col. “Les Essais”) que és la fórmula oposada a civilització en tant que aquesta reposa damunt el constrenyiment moral i la llibertat de l’esperit. I diu: “Actualment a Rússia, a Alemanya, a Itàlia, no seria possible publicar l’ Elogi de la follia, Pantagruel, Tartuf, Càndid, Gil Blas, Gullive r.” Són tres estats “totalitaris”... En aquests temps les veus de la intel·ligència i de l’esperit són ofegades per la veu dels dictadors. El totalitarisme nacional o social d’avui era conegut adés per la “Santa Inquisició”. Els motius eren diversos; la finalitat idèntica: combatre, amb el foc, la destral o el patíbul, la llibertat de pensar. “Totalitarisme” és absència de llibertat.