Autònoms autòmats (III)

La història dels autòmats té un naixement mític, com la dels homes (Prometeu, Dèdal i Hefest) i una adolescència mecànica amb l’enginyeria egípcia i alexandrina. Ktesibi, Filó de Bizanci i Heró d’Alexandria van dissenyar autòmats amb mecanismes hidràulics i pneumàtics. Al segle XIII europeu, Albert Magne, l’home més savi del seu temps, va construir, després de trenta anys de feina, un autòmat que caminava i parlava amb tanta ciència que era capaç de respondre a tota mena de preguntes. Diuen que Tomàs d’Aquino el va destruir en creure’l obra del diable.

El filòsof franciscà Roger Bacon va crear un cap parlant perquè l’ajudés a resoldre els grans misteris de la ciència. Però quan va estar enllestit, va dir una frase, “El temps passa”, i es va autodestruir. William Godwin, el pare de Mary Shelley, l’autora de Frankenstein o el modern Prometeu, va estar tan fascinat per aquesta història que s’hi va inspirar per escriure Lives of the Necromancers.

El mecanicisme modern és fruit del desenvolupament de la miniaturització en rellotgeria al llarg del Barroc (l’edat d’or de l’art dels rellotges). Van ser famosos els autòmats de les grutes i jardins de Saint-Germain-en-Laye. Descartes els tenia presents quan escrivia el Traité de l’homme, on desenvolupa la teoria que els éssers vius són maquinàries complexes, rellotges delicats i precisos. Cada peça està relacionada amb d’altres per un sistema d’engranatges biològics, en una cadena precisa d’estímuls i respostes.

Quan Malebranche va llegir aquesta obra, va patir una taquicàrdia tan intensa que va haver d’anar-se’n al llit per apaivagar l’agitació. De les conseqüències pràctiques de la seva lectura hi ha la següent anècdota. Passejava un dia per la Rue Saint Jacques de París amb un grup d’amics, entre els quals s’incloïa La Fontaine, quan una gossa prenyada se’ls va acostar bellugant la cua. Malebranche es va agenollar i la va acaronar. Immediatament després, per a sorpresa de tots els presents, es va aixecar i recollint-se la sotana -era mossèn- li va donar una gran puntada de peu. Mentre la gossa s’allunyava amb la cua entre les cames, es va justificar dient que aquell animal era solament una màquina. Si sent picor en un punt, es grata; si la cridem, s’acosta, i si li peguem, fuig. Tot ho fa mecànicament. La misericòrdia cal guardar-la per a les ànimes humanes.

Pierre Jaquet-Droz, un dels grans creadors d’autòmats del Barroc, va donar forma a un home màquina que, potser, és la ironia filosòfica més gran de la història: era capaç d’escriure: “Penso, llavors existeixo”.

Avui continuem imaginant autòmats autònoms i preguntant-nos si els androides somien ovelles elèctriques. La necessitat de contemplar-nos amb la lupa de les nostres tecnologies per veure’ns com a déus amb pròtesis és una constant antropològica.

El 1967 Richard Brautigan, que reunia la condició de poeta i de professor del California Institute of Technology, dibuixava el futur en els seus versos com una ecologia cibernètica: “M’agrada pensar (i / com més aviat millor!) / en un prat cibernètic / on mamífers i ordinadors / visquin junts en una mútua / i programada harmonia / com aigua pura / tocant un cel clar”.

Tot d’una ens hem adonat que els autòmats s’han fet adults i que no deixen d’advertir-nos que el temps passa. Aquesta mateixa setmana més de 1.000 experts, reunits en la Conferència Internacional d’Intel·ligència Artificial que ha tingut lloc a Buenos Aires, han dirigit una carta oberta a l’opinió pública per advertir-nos de la necessitat que els nostres futurs robots siguin capaços de viure en societat, que és una il·lusió política manllevada a Plató. Entre els signants hi ha Stephen Hawking. Em pregunto si els robots necessitaran programes específics d’intel·ligència emocional.

Günther Anders va intuir les nostres pors en el seu clarivident assaig L’obsolescència de l’home, de 1980. L’home modern, ens diu, ja no és, com volia Protàgores, la mesura de totes les coses. És, més aviat, un objecte susceptible de ser mesurat tecnològicament. Vagin al metge. Qui no s’ha fet un TAC o un electrocardiograma o ha patit una colonoscòpia? Com més potència tenen les nostres màquines, més ens sotmetem a les seves avaluacions, amb una inevitable vergonya prometeica.

Una ecologia cibernètica és necessària perquè per les nostres prades ja no hi pastoregem l’Ésser, com volia Heidegger. Més aviat som inquilins d’unes prades tecnològiques. Sabem que l’aigua i l’aire són purs perquè ens ho diu una anàlisi química.

Més continguts de