El dopatge passa factura a la Rússia de Putin
El Tribunal d’Arbitratge de l’Esportiu (TAS) va rebutjar ahir per unanimitat el recurs presentat per seixanta-set atletes russos contra la sanció imposada per la Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) que impedia als esportistes d’aquest país participar en competicions oficials a causa dels escàndols de dopatge. La confirmació de la sanció suposa l’estocada definitiva. L’atletisme rus no podrà ser a Rio de Janeiro aquest agost. La setmana vinent el Comitè Olímpic Internacional (COI) pot reforçar aquest càstig exemplar fent extensiva la prohibició a tots els esportistes russos. Aquesta mateixa setmana l’Agència Mundial Antidopatge ha publicat l’informe McLaren, en què es denuncia una trampa massiva de dopatge amb complicitat del govern rus i del Servei Federal de Seguretat, l’antiga KGB. Tot plegat, doncs, ja es veia venir. El país feia temps que estava sota sospita i, a hores d’ara, els fets resulten incontestables. Per això apareix com a grotesca la indignació russa. De fet, ja tocava que es produís una decisió valenta i exemplar com aquesta, que llança un missatge diàfan a tot el món de l’esport.
Amb aquest càstig s’acaba la història d’èxit de Rússia -i abans de l’extinta URSS- com una potència olímpica, especialment en atletisme. Un currículum que especialment els últims anys s’ha anat tacant de sospites i sancions. L’intent de la Rússia de Putin d’emular la grandesa soviètica a força de dopar els seus atletes ha acabat malament. Naturalment, el cas rus no és únic. L’esport professional segueix tot ell sota sospita, per això decisions com la que ha confirmat el TAS són tan importants si realment es tracta de començar a fer net de males pràctiques. Ahir, des de la ràbia pel fet de quedar fora de la competició, alguns atletes afectats van llançar acusacions genèriques, donant a entendre que són pocs els professionals que es puguin declarar del tot nets pel que fa al dopatge. Doncs bé: el que cal és extremar els controls, mantenir la política de sancions, de mà dura, i aconseguir així que es produeixi un canvi en la cultura de l’esport que permeti tornar a l’esperit olímpic dels orígens. Que l’important torni a ser participar, i no guanyar (o guanyar diners). Els Jocs de Rio, d’altra banda, marcats per tants problemes, potser poden marcar un abans i un després en aquest canvi. Tant de bo.
