Catalunya ha de tornar a ser el motor econòmic d’Espanya

Catalunya està perdent el dinamisme que la caracteritzava. Segueix sent molt més rica que la mitjana, però el seu avantatge tendeix a disminuir. Hi ha dos relats que miren d’explicar-ho.

El primer és el del nacionalisme institucional: “Espanya ens roba”. Un suposat espoli fiscal de la resta d’Espanya impedeix a Catalunya desenvolupar-se. El dèficit d’inversions fa impossible el progrés. La manca d’autogovern impedeix el desenvolupament econòmic. Els espanyols no ens volen.

És difícil casar aquesta anàlisi amb la realitat dels rànquings de renda per càpita (els catalans segueixen entre els més rics d’Europa, amb renda similar a la de Hannover, Flandes Occidental, Renània-Palatinat o el Vèneto, per exemple). Sí, el nostre sistema de finançament autonòmic no funciona bé, és opac i poc predictible i ha de canviar. Però fins i tot donant per bo el concepte de balança fiscal (que cap país federal calcula, contràriament a la propaganda), la seva dimensió és de 3.000 milions en els càlculs més recents de la Generalitat, dins del que és normal donada la fiscalitat progressiva.

El segon relat és ben diferent, i s’acosta, creiem, més a la realitat. És poc realista pensar que després de 35 anys de governs nacionalistes, en els quals la major part del temps ha governat un mateix partit, la culpa de tot és dels altres.

Les elits polítiques catalanes, i en particular les de Convergència, han abusat del seu poder de manera sistemàtica i al seu voltant s’ha generat una economia basada en el capitalisme d’amiguets similar a la que ha predominat en altres llocs d’Espanya. Els costos econòmics d’aquest sistema són molt més grans al 3% de mordida, i potser estan més a prop del 20% del PIB, com suggereix un treball d’investigació recent de García Santana i coautors. En aquest sistema clientelar, els contractes no se’ls emporten els millors o els que més s’hi esforcen, sinó els amics enxufats; durant el boom, les empreses que més van créixer a Espanya van ser (increïblement) les menys productives.

A més, la situació de les finances catalanes es deu molt més a la crisi i a la mala gestió durant molts anys, que a un tractament injust o diferencial (com la situació de Madrid o València mostren) de la resta d’Espanya. La punta de l’iceberg d’aquest malbaratament són les elefantíaques televisions autonòmiques, les ambaixades i les despeses de propaganda.

Finalment, el cost de l’enfrontament constant, del cabreig i de la successió de dates històriques és difícil d’estimar, però no pot dubtar-se que hi ha amplis segments de la societat i dels potencials habitants d’aquesta societat extremadament descontents amb la “construcció nacional”. Una Barcelona sense procés seria la ciutat més atractiva d’Espanya per viure.

No hi ha dubte que el govern d’Espanya ha mostrat una visió tan miop com la del de Catalunya, i que la manca de controls i el domini de la partitocràcia ha estat tan perjudicial en una esfera com en l’altra. La política d’infraestructures, més que “anticatalana”, és simplement absurda, basada en l’infantil concepte d’invertir milers de milions a tenir la xarxa d’alta velocitat més llarga del món en lloc de triar aquelles inversions que són més rendibles.

Però la resposta al mal govern (a Madrid, sí, però també a Barcelona) no ha de ser donar un cop de porta i despenjar-se per les bones o per les males. Catalunya ha de beneficiar-se de la seva posició de lideratge en un món hispà amb centenars de milions de castellanoparlants, un enorme mercat potencial al sud i nord d’Amèrica que perdria si es tanqués en si mateixa. Un exemple notable és el món editorial en castellà, la capital actual del qual és Barcelona.

En aquest sentit, el nostre programa econòmic beneficiarà enormement Catalunya. A Ciutadans volem construir una Espanya dinàmica i moderna, amb una administració senzilla i transparent, un marc laboral al voltant d’un contracte únic que acabi amb la precarietat, un sistema educatiu que en lloc de lluitar per adoctrinar en la diferència busqui educar ciutadans crítics i independents, creatius i amb iniciativa. La nostra prioritat és acabar amb les distorsions que la partitocràcia ha creat a Catalunya i la resta d’Espanya. I aquesta Espanya no la podem construir sense la participació de Catalunya i els catalans, siguin de la meitat que va votar pel bloc independentista o de l’altra meitat.

Amb un govern responsable a Catalunya i un profund canvi a Espanya, Catalunya podrà ser un dels grans motors econòmics del sud d’Europa.

Luis Garicano és catedràtic de la London School of Economics i coordinador del programa econòmic de Ciutadans. Toni Roldán és membre de l’equip econòmic del partit i candidat a diputat per Barcelona.

Més continguts de