Catalunya! (1922)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEl dia 11 de Setembre de 1714, a les quatre i mitja de la tarda, va començar l’assalt de Barcelona per l’exèrcit intrús. La gran ciutat va ser guanyada pels enemics. Pocs dies més tard capitulava Cardona. A Catalunya hi entrava una altra dominació. La nacionalitat catalana era desfeta. Va morir una organització política, però no va morir un poble. Catalunya ha seguit sempre, des de llavors, amb més o menys imperi, reclamant l’alliberament. Potser Catalunya no ha posat en aquesta exigència tota la varonil energia de la raça. Hi ha hagut molta literatura floralesca, massa lluites de diplomàcia i oportunismes polítics i poca vibració ardent, plena de caràcter i de fortalesa. A última hora els homes dirigents de la decisió nacionalista fins han volgut prendre un caient de modernitat borbònica. Però per sobre de totes aquestes petites coses i petits homes hi ha el poble amb un exquisit sentiment d’amor a la terra, ferma voluntat de deslliurar i sublim desig de que sia Catalunya la que porti al món el tresor més valuós de cultura, de serenitat i d’humanisme. Un fet de guerra té a Catalunya oprimida entre el pes d’una organització política que repudia i el seu clam ha d’ésser, doncs, clam de voluntat i de llibertat. La mateixa paraula centralisme no és altra cosa que una disfressa de la paraula despotisme. Tenim plena confiança en el triomf de la causa catalana perquè tenim confiança en el triomf dels ideals de llibertat. A més, la tirania no pot destruir a un poble. L’únic que el pot destruir és la invasió d’una cultura superior. Per tant el treballar per la cultura, que és progrés, que és ciència i democràcia, és treballar per la causa nacional de Catalunya.