Compte enrere

10. Investidura fallida i demostració que el diàleg en política és cada cop més rar. La incapacitat espanyola per formar governs de coalició i afavorir els pactes entre forces diverses es repeteix. El pacte no aconsegueix obrir-se camí, la negociació es continua interpretant com una cessió vergonyosa i les posicions d’avantatge es confonen amb la capacitat d’humiliació. La supèrbia és una de les característiques més inútils de la política espanyola i una sessió parlamentària que podia haver acabat amb la formació de govern en un país amb els pressupostos prorrogats va desplegar els pitjors tics: manca de respecte a l’adversari, incapacitat de negociar amb bona fe, voluntat de vèncer i sotmetre fins i tot el soci.

Sánchez va negociar com si no volgués l’acord i l’estratègia d’apropar-se a PP i Ciutadans demanant-los l’abstenció era més que difícil d’acceptar amb el verí que destil·la l’oposició. Entretingut deixant en evidència la dreta i intentant una aproximació al PP en clau catalana, Sánchez va menystenir les dificultats d’una negociació de govern i la necessitat de no cremar els ponts amb aquells que pretenia que el votessin. A Sánchez li pesa Catalunya i la sentència als polítics catalans. No vol aproximacions dels independentistes a UP -a qui li va faltar temps per negar l’apropament als sobiranistes- i té por de la reacció de PP i Ciutadans, que han comprat el marc de Vox.

Al PSOE alguns respiren i confien en un partit d’Errejón presentant-se en províncies clau per acabar amb UP, altres encara pensen que UP acceptarà ara el suport des de fora del govern i altres -com Sánchez- somien en un pacte entre els grans partits espanyols per absorbir el cop institucional que significarà la sentència.

9. Pablo Iglesias va apujar el preu de la coalició amb la seva retirada personal, però ha sigut incapaç de veure l’oportunitat que se li obria per entrar al govern i utilitzar-lo de trampolí. La pretesa audàcia de demanar des de la tribuna les competències traspassades a les comunitats de foment de l’ocupació només va ser comparable a l’oferta de Sánchez de donar-li el ministeri de Sanitat, una caixa buida d’obligacions, perquè les tenen les comunitats. La política no serà mai una ciència (exacta) pel pes del factor humà en les negociacions, i el menyspreu que es professen els principals actors de la política espanyola és un factor impossible de negligir.

8.“Què m’he perdut?”, deia un votant d’ERC després de sentir Gabriel Rufián al Congrés de Diputats. La metamorfosi de l’home de la impressora i el llenguatge de la confrontació a l’estadista pragmàtic disposat a posar les coses fàcils a Pedro Sánchez costa de creure. Si no fos el mateix de Twitter semblaria que s’ha culminat amb èxit l’estratègia d’ERC d’ocupar la centralitat i presentar-se com l’interlocutor principal del moviment sobiranista. Però Rufián necessitarà temps, perquè la credibilitat requereix ser consistent i demostrar que, a més d’ocurrències, hi ha estratègia i previsibilitat.

7. Laura Borràs té un puny de ferro amb un guant de seda. El seu grup parlamentari s’ha desfet dels convergents pactistes i la nova estratègia encara ha de demostrar els seus èxits.

6. L’Espanya ditiràmbica. Rivera i Arrimadas ja han exportat els gestos, el mal to i la bronca. Casado no pot dissimular l’alegria de veure la caiguda lliure del seu adversari i li ofereix un pacte d’estat. Si fos Alemanya potser s’estaria treballant darrere les bambolines per raons econòmiques, de polítiques europees, d’actualització del sistema de pensions, però a Espanya la gran coalició només es va donar per al 155. No es pot descartar que Catalunya i la sentència tornin a reunir-los.

5.Vox, que no amaga el jou i les fletxes, té la gosadia de citar Unamuno. Em ve al cap el llibre Agonizar en Salamanca, de Luciano G. Egido. Explica com la sublevació feixista del 1936 va convertir Salamanca, on vivia el rector de la universitat, en un infern i detalla els últims mesos de vida d’un home que va viure les contradiccions íntimes que el van portar inicialment a alinear-se amb els nacionals i després a la nàusea per la repressió, la ignorància i l’odi feixista, que el farien pronunciar al paranimf de la universitat davant de Millán-Astray el cèlebre “vèncer no és convèncer”.

4.Jordi Sànchez ha escrit responent a un article de VilaWeb que està “fins als collons de la utilització dels presos”. En una entrevista que publiquem demà a l’ARA reflexiona sobre el paper dels lideratges de l’independentisme i afirma que “el problema del sobiranisme no és tant l’existència de punts de vista diferents, sinó l’absència de visió estratègica i tàctica”. “Potser quan hagi sortit la sentència estarem en condicions de fixar un nou rumb”, diu.

3.El CEO mostra com s’estan movent els lideratges dins del sobiranisme i el refredament del vot independentista en un eventual referèndum. La sentència serà la propera prova de foc per a la societat catalana.

2. Boris Johnson és un excèntric però no un idiota. El Regne Unit torna al col·lapse entre el govern i el Parlament i el compte enrere per a la sortida de la UE sense acord s’activa. May ja no hi és però el problema es manté intacte.

1. Miquel Ferreres publica les vinyetes del judici. Amb finezza retrata la realitat com el millor analista.

0. Descompressió.