FLISTFLAST

La Constitució dels indis

FRANCESC CANOSA
FRANCESC CANOSA

El 1830 entre el seixanta i el vuitanta per cert de la població natural de la batejada com a Nova Anglaterra (la punta nord-est dels Estats Units) havia desaparegut. És un eufemisme. Els havien suprimit, liquidat, escabetxat, pelat, matat. Però no té gaire importància, perquè eren wampanoags, nipmucs, narragansetts, pequots, mohegans, metoacs, niantics, mohicans... Indis, indígenes, autòctons, originaris: els primers habitants. Coneixen la història?

Hi havia una vegada uns indis que vivien feliços i mengaven anissos. Un dia arriben per mar una colla d’il·luminats: els pelegrins. Cerquen el paradís. Però el que volen és la terra i la fartanera. Els autòctons? Són una nosa per a l’ocupació d’aquest edèn. Per tant, a les mans, ganivets, forques: colons contra indis. Segons els historiadors (els pocs que ho han estudiat) és la guerra (seguint el criteri per càpita) més sagnant de la història dels Estats Units. Els indis perden el cos: dels 100.000 originals en queden 15.000. I l’ànima: a la guerra (1675-78) se li va canviar el nom: Guerra del Rei Felip (King Philip). Felip era el nom cristià de Metacomet, el líder de la tribu dels wampanoag. Zas! El seu cap el van penjar al capdamunt d’un pal aparador. Els seus familiars els van deportar com a esclaus a les Antilles. Com la majoria de guerrers indígenes que van sobreviure: els executen, i les dones i nens, expatriats com a carn d’esclavitud. Qui els recorda?

El km 0 de la història dels Estats Units comença amb uns xalats que arriben amb el vaixell de Déu Mayflower. No hi havia indis. No hi va haver guerres. No hi va haver genocidi. No hi va haver res. Primera conclusió terrenal i sideral: la importància vital, decisiva, brutal, d’un fet en el moment que es produeix, i en el futur, no garanteix que sigui conegut ni recordat, i tampoc que es consideri veritat, real. La sang no assegura cap memòria. Ni cap futur. Ni cap realitat. Que l’hi preguntin al ministre d’Afers Exteriors Josep Borrell, que fa pocs dies, públicament, a la Universitat Complutense de Madrid, vestit de pelegrí colonial, va dir allò de: “Als EUA només es van matar quatre indis”. Sabia o no sabia el que es deia el Tío Pepe? Salut!

N’hi ha que creuen que la frase del ministre és un producte del laboratori de les cortines de fum: dic això i la gent s’entreté com si fossin cacauets i no pensa en els meus pollastres (accions Abengoa, Gibraltar-Brexit, Catalunya o el conflicte sexual entre la tonyina hongaresa i l’espanyola a Sildàvia). El que vulgueu. Però Borrell és així. Ho expliquen els que l’han conegut de prop. ¿Però el problema és Borrell? ¿O el que diu Borrell és només un versicle de la bíblia nuclear que repeteixen com una lletania els pelegrins del Mayflower imperial espanyol etern? L’estat verbal de Borrell és l’estat espanyol. No hi havia indis ni als Estats Units ni a Amèrica del Sud. Catalunya no existia abans del 1714. Ara és “Catalunya no existia abans de la Constitució”. Etc., etc. Gràcies a la bondat dels pelegrins espanyols existim. Abans no existíem. Gràcies, colons. Gràcies, pelegrins, per la llengua, la cultura, els diners, les lleis, la sang. Perquè la nostra, la catalana, és també una memòria indígena. I gràcies a la Constitució (perquè Espanya és només una Constitució, una ocupació legal de cossos i ànimes que no els pertanyen, que no són seus) sabem que els nostres drets constitucionals són els dels indis. Tenim dret a viure en un parc temàtic. Mentre el tren turístic travessa casa nostra. I els visitants ens tiren pistatxos, cacauets, pipes. I els indis catalans recreats amb una impressora 3D saludem com robots rovellats i desmarxats. Alcoholitzats amb una sonda permanent de ratafia de garrafó. Esnifant constantment del braç farina de molí de revolució industrial. Vestits de pastors de pessebre low cost desnonant per ordre pelegrina. Sempre cau alguna moneda. I també sempre, sempre cau sang. Que el servei de neteja colonial corre a fregar, a escombrar, perquè no es vegi. Que la sang no embruti la mentida. I així, a les fotos, sempre sortim fumant la pipa de la pau que ens endossen a la boca. De la pau colonial-constitucional. Hau!

Més continguts de