Contra les depressions econòmiques (1938)

Tria J.M. Casasús[...]

Què s’ha fet per combatre les depressions? Cal distingir entre el que es feia en el segle XIX i els primers anys del XX i el que es fa després de la Gran Guerra. Abans de la guerra, es feia molt poca cosa. A tot estirar, els Governs organitzaven plans d’obres públiques per tal de donar feina a una part -petita- dels obrers en atur. Tret d’això, hom esperava simplement que la depressió passés. […] L’home del carrer es mira els dirigents i els inspiradors de l’organització econòmica amb una barreja de sorpresa, descoratjament, ràbia i menyspreu, en veure el mal ús que fan de llurs possibilitats. I què té de sorprenent que es senti inclinat a acceptar modificacions radicals de l’ordre social establert, quan veu que aquest funciona tan malament? Cal dir, per altra banda, que el dia que l’economista hagi trobat la manera d’aprofitar eficientment les forces productives que estan a la nostra disposició, podrem fer uns progressos difícils d’imaginar. Si, a més a més, es prenien mesures adequades per a assegurar una distribució més igual de la riquesa, en molts pocs anys la humanitat podria trobar-se fruint d’un nivell de vida tan elevat com no l’ha somniat cap utopista ni exigit cap demagog. La constatació d’aquest fet és el gran mèrit -l’únic mèrit- del moviment tecnòcrata nord-americà. És fàcil d’imaginar algunes de les conseqüències d’aquest enriquiment de la humanitat i impossible d’imaginar-les totes. Els problemes més importants que agiten els pobles quedarien resolts i es plantejarien nous problemes. En canvi, si la qüestió dels cicles econòmics no es soluciona, l’esdevenidor del món apareix bastant negre; és de creure especialment que les lluites de classes i les lluites d’Estats persistiran i s’aguditzaran. De l’èxit de la tasca que l’economista té al seu davant, en depenen, doncs, grans coses. Nosaltres som optimistes. Es tracta, com hem dit, d’un problema purament tècnic i no es veu cap causa que impedeixi la seva solució. […] Alguns governs han començat a aplicar polítiques amb resultats francament satisfactoris. Com exemple, podem mencionar els dels pobles escandinaus. Suècia té una indústria molt desenvolupada i molt lligada amb els mercats estrangers; és a dir, és el cas típic del país exposat a sentir fortament les depressions. Doncs bé, després de la crisi del 1929 i sota la direcció d’un dels partits socialistes més intel·ligents del món, fou un dels llocs on la represa es va sentir més aviat i on la prosperitat arribà a ésser més intensa. La depressió del 1937 fou ràpidament frenada, i aquests últims mesos, quan a quasi tot arreu la situació segueix empitjorant, a Suècia ha començat a millorar. Noruega i Dinamarca han donat proves d’un encert semblant en la direcció de llurs afers. No és solament en l’ordre polític que les nacions escandinaves són un exemple per al món, també en l’ordre econòmic ens poden ensenyar moltes coses.