El que no es diu

Un article, un llibre de contes, una novel·la, un poema, una crònica, una secció de la ràdio o la tele, un tuit, el vídeo d’un 'youtuber', una cançó. Totes aquestes peces escrites, amb diferent fortuna, talent, gràcia i repercussió són peces literàries. Totes tenen 'un missatge'. Quan les consumim, a pleret, perquè qui les fa veu el món d’una manera que ens interessa (ja sigui per identificació o per tot el contrari), pensem sobretot en el que diuen. Però és més important, encara, el que no diuen. No m’expliqueu de què parla. Expliqueu-me, per entendre’l, de què no parla.

Tot té a veure, esclar, amb el territori on t’ha tocat viure. Els problemes d’un escriptor, cantant o 'youtuber' de Palestina no són els problemes d’un escriptor, cantant o 'youtuber' de Nova York. A Nova York, amb l’aparent pau i harmonia, hom pot fer literatura amb una columna de xafardejos al diari, enriure’s de manera hilarant dels de Nova Jersey i fer broma dels que prenen sucs verds. A Palestina, esclar, l’humor serveix per a altres coses. Parlar de sucs verds seria un xic impostat i demostraria una voluntat de l’autor de fugir de la realitat, comprensible i no comprensible. Per entendre’ns: si ets dona, si ets negre, si ets lesbiana (“y encima catalana”, com va queixar-se aquella), si ets un dels “cuatro indios” (per fer servir l’espermatozoídic llenguatge d’en Borrell) que queden a Amèrica, i escrius, les teves lletres estan tacades d’intenció. I si no n’hi ha és perquè hi ha la intenció que no n’hi hagi. No has triat, t’ha tocat. I això et pot semblar meravellós o feixuc. Diguem que l’art, ara, és la lluita d’abans entre el conceptisme i el culteranisme, revisitada. L’escumisme i el transcendentisme.

Dic això perquè aquests dies hi ha escrits justament reveladors pel que no diuen. “Vosaltres esteu a favor de la màniga curta?”, preguntava algú a Twitter. I aquesta pregunta, justament, ho contenia tot.