ESPERO QUE hi hagi un dia en què la proporció de ministres dones en un determinat gabinet sigui tan noticiable com quants dels seus membres tenen miopia, superen el metre seixanta-cinc o són rossos. Però, com que no hi som, els diaris haurien de preguntar-se si temes com “Les ministres de Pedro Sánchez, unides per la moda de la sobrietat”, com publica El Español, ajuden a fer l’espera més curta o més llarga. El diari va intentar aplacar les crítiques a les xarxes publicant l’endemà el titular “Borrel i Ábalos, la deixadesa indumentària dels ministres de Pedro Sánchez”. No, no m’he deixat una l : escriuen Borrell tal com ho solen pronunciar, ves a saber si per remarcar l’espanyolisme del ministre. I en tot cas, com si parlar de la moda d’ells arreglés res.

L’ Abc també es despenjava amb un “El fons d’armari de les ministres de Sánchez”, on mostrava uns maniquins i, en el lloc dels caps, les cares de les polítiques. Era portada del seu suplement d’estils, que prometia analitzar els “errors i encerts”, com si les ministres es dediquessin a allò tan castís de lucir palmito. També intenten justificar l’interès pels drapets de les ministres, dient que com que des de la Revolució Francesa es va imposar la sobrietat en els homes, doncs, esclar, els vestits de les dones criden l’atenció. Ahà. De Teresa Rivera, ministra de Transició Ecològica, en critica que no dugui maquillatge, la qual cosa és, a parer de la redactora que signa, “un esclavatge al qual les dones hem de fer certes concessions per semblar arreglades”. De Maria Jesús Montero, d’Hisenda, diu que necessita vestits més discrets per dissimular el seu “físic més marcat”, que és un eufemisme feridor. Tot, esclar, amanit de marques concretes i caixacobri en general.

Ja se sap: tant parlar de fons d’armari, un acaba ple d’arnes.