ABANSD’ARA

Falles tot l’any

De l’article de Vicent Ventura (Castelló de la Plana, 1924 - València, 1998) a Serra d’Or (II-1968) sobre la festa que ahir a la nit, dia de Sant Josep, patró dels fusters, va aplegar com cada any valencians i forasters entorn de les falles. Foto de Jarque que il·lustrava aquest text d’un dels periodistes més compromesos amb la pancatalanitat en la segona meitat del segle XX.

Parlant de falles no val allò de “pensat i fet”. Diuen que és la divisa festiva valenciana, però els fets falleros demostren, ben al contrari, que cal pensar-hi molt. Potser en qüestions d’urbanisme ciutadà, de problemes econòmics, d’interpretacions històriques, etc., davant el munt de feina que exigeix de tractar-ho degudament, és preferible de tirar pel carrer del mig i que les coses es facin abans de pensar-les. En qüestió de falles, però, no és possible d’improvisar: cal pensar, i molt; pensar i treballar tot l’any. Quin altre no seria el país, si tota la tenacitat, tot l’entusiasme, tot el desinterès que posa la gent de València en les falles, el posava també en la tasca de la seva reconstrucció com a poble! Però aquest és tot un altre tema, i el d’avui és purament festiu. Cal parlar de les falles, una festa d’alguns dies que demana de treballar tot l’any debades per a poder encendre gairebé dos centenars de fogueres immenses a quasi tots els cantons de la ciutat, la nit del 19 de març. La història, més o menys certa, és coneguda. Sembla que del que es tractava en l’origen, quan, segons diuen, la festa es mantenia purament gremial, era de cremar l’encenall acumulat tot l’any als tallers dels fusters. L’encenall feia un munt als voltants del “parot”, és a dir, d’un pal on es penjava el gresol. En arribar el bon temps, que aquí a València comença pel març, coincidint que la llum no era necessària per al treball i que el 19 és la festa del Patró del gremi, es treia al carrer l’encenall, del qual se n’havia acumulat massa, i hi calaven foc. Després, algú plantaria un ninot dalt el caramull; el ninot s’assemblaria a qualsevol personatge del barri més o menys pintoresc. I va néixer la “falla”. Ben lluny devia estar aquest ignorat primer faller -“el faller desconegut”, que encara no té un monument, però acabarà tenint-lo, si sant Josep no hi posa remei-, de suposar que un dia acabaria existint, ni més ni menys, que una “Junta Central Fallera”! ¿Hauria emmotllat toscament aquell primer “ninot”, si hagués pogut preveure coses semblants? [...] El que és ben cert, però, és que les falles existeixen i constitueixen una gran aventura que es renova cada any i que cada any es torna a viure com si fos inèdita. [...] És una festa d’“interés turístico”, que pot acabar perdent l’interès local i deixar, llavors, de tenir-ne cap altre. Per ara encara resulta prou bé gràcies, no pas a la improvisació, no pas al “fet”, sinó al treball, al “pensat”, que és una virtut prou més valenciana, malgrat el tòpic.

Més continguts de