Des de començament d’any, des dels sectors majoritaris de l’independentisme s’han posat de manifest dues estratègies diferents que, de manera prou comprensible, no acaben d’expressar clarament els mètodes per acomplir els seus respectius objectius. Per un costat, el sector aglutinat a l’entorn del president Puigdemont reivindica la legitimitat del referèndum de l’1 d'octubre del 2017 i la importància de desplegar les seves implicacions. Per fer això es prioritza la preservació –per bé que teòrica– de la possibilitat de la via unilateral, i la internacionalització del conflicte entre les institucions catalanes i les de l’Estat. L’articulació organitzativa d’aquest sector és complexa, i ha portat a la promoció de la Crida Nacional per la República, amb gran protagonisme dels membres de Junts per Catalunya que no són del PDECat, que pretenen constituir-se en plataforma transversal àmplia, on conflueixin des de sectors liberals fins a sectors d’esquerra, en una emulació indirecta del que seria el Partit Nacional Escocès. L’eficàcia pràctica d’aquest projecte haurà de verificar-se en els propers mesos.

Per altre costat, el sector aglutinat pel vicepresident Junqueras i articulat entorn d'ERC ha interpretat els esdeveniments del mes d’octubre del 2017, postreferèndum, com una finalització de la fase del procés d’independència desenvolupat en els darrers anys. En aquesta lògica, la prioritat seria augmentar les adhesions a la independència entre els sectors no independentistes, per la qual cosa es persegueix una confluència per l’esquerra de l’espai polític català, on els sectors no independentistes són menys bel·ligerants contra l’independentisme, si més no en una part de l’espai dels comuns. L’instrument per aconseguir aquest objectiu seria promocionar majories d’esquerres a les institucions catalanes, majories en les quals ERC tindria habitualment la condició d’hegemònica. A més llarg termini, i si es produís la premissa que aquesta estratègia augmentés l’adhesió a la independència i, si més no, reduís la bel·ligerància de sectors oposats, es podria pensar en una nova fase de promoció de la independència.

Les properes competicions electorals seran determinants per decantar l'orientació de l’acció institucional de l’independentisme

Tots dos sectors són conscients que la independència no succeirà a curt termini –sigui el que sigui això en política–, i per això coincideixen a mencionar la reivindicació d’un referèndum acordat amb l’Estat (que tots els actors saben que no es produirà, tanmateix) per entretenir el mentrestant. Això és qüestionat des d’altres sectors institucionalment minoritaris de l’independentisme. D'una banda, des de la CUP, que reivindica l’eficàcia del referèndum de l’1-O i insisteix en la seua estratègia secular basada en la desobediència com a motor de l’acció política, fins al punt de convertir-se en un objectiu en si mateix. De l'altra, i amb l’impuls de l’Assemblea Nacional Catalana, s’està produint el procés de creació d’una nova formació política, articulada mitjançant el moviment de Primàries, que aglutinaria els sectors independentistes que exigeixen que s’apliquin immediatament els resultats del referèndum de l’1-O, i que consideren que el principal problema per a la seua aplicació és la manca de voluntat o la hipocresia dels sectors que han liderat institucionalment l’independentisme fins ara.

La unitat d’acció de l’independentisme és poc més que un desideràtum de bona voluntat quan hi ha tantes i tan profundes divergències estratègiques entre els sectors independentistes políticament articulats. Per això, les properes competicions electorals seran determinants per decantar l'orientació de l’acció institucional de l’independentisme. I, més que cap altra a curt termini, les eleccions municipals, que tenen un component inevitable de sosteniment de les estructures territorials dels partits existents, o els que volen emergir, que es resoldran –en termes de posicions de govern– amb els resultats als municipis de les àrees territorials més proclius a la independència.

Pel que fa a la primacia estratègica en el futur immediat, sembla obvi que seran les eleccions a la ciutat de Barcelona les que donaran resposta a algunes de les incògnites que cal aclarir aviat. ¿Hi haurà una alcaldia a la capital de Catalunya que tingui alineat el govern de la ciutat amb el Parlament i el govern de la Generalitat pel que fa als assumptes institucionals de Catalunya? ¿Hi haurà unitat d’acció entre independentistes a Barcelona, o s’experimentaran altres modalitats d’unitat d’acció, particularment per l’esquerra de l’espai polític? Això sense menystenir, gens ni mica, el que serà el principal debat electoral a Barcelona: quina forma de governança i quines polítiques públiques s'han d'aplicar a la capital de Catalunya, debat que tindrà un pes cabdal en els resultats electorals.

Tornant, però, al vessant nacional de les eleccions, el que motiva aquesta columna, el crucial és que, amb gran probabilitat, el resultat de les municipals a Barcelona desempatarà l’impàs estratègic en l’independentisme. En quina direcció? Això ja és qüestió empírica. Caldrà esperar als resultats.