UN PAM DE MÓN

Guspires

Escolta aquí l'article de Carmen Colomina

REVOLTA. Fa només quinze dies, el Gerardo m’explicava que el 2010, amb l’arribada de la crisi, havia deixat Madrid per tornar a Xile. El viatge de retorn, però, no el va fer en solitari perquè a Espanya va conèixer la seva dona, que hi havia emigrat des de l’Equador. Mentre condueix cap a l’aeroport de Santiago em parla sense parar dels equilibris que fan per arribar a final de mes. Fa només 24 hores, han desfilat pel centre de la ciutat treballadors del sistema sanitari per protestar contra la crisi hospitalària que viu el país. El transport públic va a vessar i ell s’ofereix a hores com a conductor d’Uber per poder completar el sou. Santiago és una ciutat plena de gent jove. De carrers quilomètrics que canvien de fesomia i de realitat social mentre discorren de punta a punta de la capital. Han passat només dues setmanes, i aquella tensió calculada, aquella gentada que omplia els carrers per l’arribada sobtada d’una calor sufocant, està ara sota el toc de queda. Les protestes violentes desafien l’exèrcit, que es desplega al carrer. Cassolades i barricades contra el govern del milionari Sebastián Piñera. La guspira de tot plegat va ser la decisió (retirada dies després) d’encarir el bitllet de metro, en un país amb sous cada cop més baixos, famílies endeutades, una desigualtat que s’eixampla i una joventut mobilitzada que ja no ha viscut el règim militar i no ha dubtat en posar-se al capdavant de la protesta.

No és l’única atmosfera de revolta al continent. A l’Equador, el govern va acabar derogant el paquet de retallades que havia posat en peu de guerra el moviment indígena durant dotze dies d’enfrontaments. Al Perú, és la corrupció la que mina les bases de la legitimitat política i provoca una crisi institucional que polaritza la societat.

L’últim Baròmetre de les Amèriques constata la degradació de la confiança en el sistema en una regió cada cop més fragmentada. Només un 57% dels llatinoamericans confien en la democràcia, deu punts per sota de fa gairebé una dècada, i només una minoria creuen que els seus drets bàsics estan protegits.

CANVI. No és només una realitat de l’Amèrica Llatina. Les guspires són arreu. La fragilitat social i el descontentament polític, també. A Beirut, els joves han sortit al carrer per protestar contra l’anunci del govern de fer pagar per les trucades de WhatsApp. La mesura es va retirar en qüestió d’hores el mateix dia de fer-se pública, però la contestació ha continuat intacta perquè el cost de la trucada va ser només la gota que va fer vessar la paciència d’un jovent afectat per un 30% d’atur, que s’ha de buscar la vida en una economia en crisi i uns impostos a l’alça. Un de cada tres libanesos viu per sota del llindar de la pobresa. Entre el desencantament i la ràbia, també hi ha hagut esclats de violència: barricades enceses, marquesines trencades, senyals per terra, màscares i fum. És l’esclat per acumulació, arreu del país. És la protesta contra una classe política que avui té al davant uns joves que fan front comú en la societat més religiosament diversa de tot el Pròxim Orient.

La desigualtat, les asimetries de poder i la injustícia són inadmissibles en unes societats cada cop més connectades. Sense estàndards de legitimitat, la desafecció política és la mínima de les conseqüències. El contracte social unidireccional ja no funciona. Per això hi ha cada cop més guspires, i el canvi es fa inevitable.

Més continguts de