14/12/2019

Incomprensions

2 min

Ara sí, sembla que el Brexit ja té data: 31 de gener. En temps de confusió, els pocs moments en què s’aclareixen les incògnites són viscuts com un alleujament. Boris Johnson ha guanyat l’aposta: una àmplia majoria de 365 diputats l’avala. Encara que, per mor del sistema electoral majoritari, l’avantatge parlamentari no es correspongui amb el vot: un 45,6 per cent dels electors han votat a favor del Brexit, un 20,6 per cent contra el Brexit, i un 33,0 a favor d’un nou acord. Però el fet és que Johnson ho té tot a les mans perquè el Regne Unit se’n vagi per fi. I si mirem les reaccions econòmiques i polítiques, el que es valora és la fi de la incertesa.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Un procés tan llarg i incòmode ha confirmat una de les revelacions de l’actual crisi europea: la dificultat de coneixement i reconeixement entre els diferents actors d’una Unió de tradicions molt diferents. No acabem de d’entendre que els anglesos s’hagin deixat arrossegar per l’embranzida de la dreta populista, que en temps de tribulació ha ofert el replegament sobre la pàtria imperial, el nosaltres sols, com a redempció. I molts sectors desposseïts per les mutacions socials dels últims anys s’ho han cregut. Europa hi ha contribuït amb la seva reacció altiva, que no ha fet més que reafirmar la vocació autosuficient d’un país que des de la insularitat s’ha projectat al món sense perdre mai els orígens.

Ens preguntem com pot ser que les elits britàniques no hagin impedit el que diem que serà una catàstrofe. I segurament el que ens costa d’entendre és que el Regne Unit, un dels règims polítics més estables de la història, va sobrat d’autoestima. Fins i tot els més contraris al Brexit assumeixen amb naturalitat que, encara que no els agradi, se n’acabaran sortint com han sortit de situacions més difícils al llarg de la seva història. No fa pas tants anys que, en ple maremàgnum de la Segona Guerra Mundial, el Regne Unit era una de les rares democràcies de la humanitat, mentre que els europeus, que ara els perdonen la vida, estaven immersos en els totalitarismes i en la guerra.

Des d’Europa, veient com els tories han derivat cap al populisme caricaturesc de Johnson, tenim la temptació de pensar que la Unió és tan important que abandonar-la pot desequilibrar fins i tot la democràcia més consolidada. Però, i si els surt bé? Potser llavors seria Europa la que tindria el problema. Ens consta d’entendre el que estan fent: ¿perquè s’equivoquen o perquè tenim molt de desconeixement sobre ells?

stats