BARÇA

Interioritzar el nou fil musical del Camp Nou

El Barça no sempre ha entès el futbol des de la taula de multiplicació del número 3. Fa uns anys els resultats eren la conseqüència d’una identitat que jugava a redescobrir cíclicament el sostre de les passades. El Camp Nou havia arribat a ser el teatre més elitista del panorama europeu, amb xampany de tonalitats absurdes i codis de vestuari d’etiqueta. L’afició viu ara temps de canvis. El fil musical ha mutat del Clar de lluna de Ludwig van Beethoven al caos prefabricat de l’univers reggaeton. No és el mateix, però si s’hi posa voluntat pot arribar a funcionar. La graderia necessita reeducar l’oïda per gaudir plenament de les funcions de 90 minuts. La golejada contra el Sevilla d’ahir (4-0) confirma que ara mana la llei de la practicitat. Cal allunyar-se de les comparacions, perquè són tòxiques, i assumir preocupacions més mundanes: si el porter atura o no, el nivell d’intensitat del grup i l’encert dels davanters.

Els exàmens a Ernesto Valverde no vindran pel prisma de les floritures. No hi ha un mètode incontestable, dissenyat en una sala de laboratori futurista sense finestres i una màquina de cafè que treu fum. La confiança del projecte es construirà des del caseller de victòries i la determinació dels futbolistes. Els esquemes d’aquest Barça són bases que necessiten una interpretació a temps real. L’entrenador proposa, els jugadors construeixen. La plantilla és així. No s’ha sabut (o volgut) monitoritzar el desplegament de Gerard Piqué, Leo Messi o Luis Suárez. La llibertat de posició topa contra la finor del control del mig del camp, que manté el toc diferencial del talent. Un tècnic del club explicava fa uns mesos a l’ARA que les fletxes de les pissarres depenen directament de les decisions dels protagonistes de la pista. És una lectura tan primària com encertada. La inspiració dels futbolistes marcarà la diferència entre la relliscada tipus lluny de Barcelona i un 4-0 solvent -que no rodó- contra un dels millors equips de la Lliga.