¿Ja no és progre l’humanisme?

¿Està tot això passat de moda? ¿És carca? ¿És pensament judeocristià disfressat de racionalisme? ¿És una empanada mental?

Em reivindico humanista però tinc seriosos problemes per definir humanisme. No me’ls crea el seu sentit més històric: el dels renaixentistes que propugnen el retorn als grecollatins per restaurar els valors humans. El d’Erasme o Montaigne. És en el més atemporal i filosòfic que la cosa es complica. La divergència ja es percep als nostres diccionaris.¿És la “tendència a considerar l’ésser humà com el valor suprem” (DIEC2) o “el corrent del pensament que col·loca l’home com a centre del seu interès” (GDLC)? I s’amplia quan vas als anglesos: “La creença que els problemes humans els ha de resoldre la ciència i no la religió”. Una definició paradoxal si tenim en compte que el gir més radicalment humanista de la història del pensament és el que va de la pseudociència dels presocràtics a la pseudoreligió de Sòcrates: de preguntar-se quin és l’origen de la realitat externa a preguntar-se com hem de viure.

No sumarem esforços per canviar el món sense tenir clar si partim de l’humanisme o bé-almenys en part- el rebutgem; si partim de Kant -l’humanisme més il·lustrat- o el desafiem; si ser progre passa per negar l’excepcionalitat de l’ésser humà -i deixar de posar-lo al centre de la nostra lluita- o vol dir lluitar pels seus drets. L’humanisme, com tota filosofia que pretén donar sentit a la vida, parteix de creences que la ciència no pot demostrar. Creu -contra el postmodernisme- que la naturalesa humana existeix, que és en part responsable del seu destí -és a dir, lliure- i que el gran objectiu de les persones i les comunitats és esdevenir més humanes a través d’un progrés moral que, en la mesura que humanitza, ens reconcilia amb la nostra naturalesa i ens permet morir amb una certa pau.

¿Està tot això passat de moda? ¿És carca? ¿És pensament judeocristià disfressat de racionalisme? ¿És una empanada mental? Si ho és, substituïm-ho per filosofies que ens ajudin a viure millor. I si no ens hi ajuden, si són només elucubracions inconsistents i reactives que imparteixen màsters i postgraus, plantegem-nos si mereixen un lloc a les universitats. Perquè algunes d’aquestes creences tan progres i à la page sí que desemboquen en autèntiques empanades. Com la de la pobra Ruth Beitia dient-li a Carlos Alsina “S’ha de tractar per igual un animal, un home o una dona si són maltractats. Són tots éssers humans”.

Al segle XXI, gràcies al progrés moral, no es pot ser humanista sense defensar la igualtat de gèneres i evitar tant com es pugui el patiment dels animals. I ningú que vugui ser més humà es pot oposar a l’avenç tecnològic. Però hi ha feminismes, animalismes i tecnologies que neguen la naturalesa humana o no la conceben com el punt de partida per fer un món millor. Un punt de partida comú a totes les identitats de gènere, i que exclou tant els animals com els robots. Ser fidels a aquesta naturalesa preguntant-nos com hem de viure per ser més humans, és més urgent que mai per sobreviure com a espècie. I potser ja fem tard.

Més continguts de