Asseure's sobre les porres

L’establishment estatal sembla creure que tot s’arregla amb la contundència de la policia

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

És en les crisis que els sistemes polítics, igual com les persones, posen a prova llur vàlua, llurs qualitats i llurs febleses. Si tothom està d’acord que la reivindicació independentista catalana representa la prova d’estrès més important que el règim espanyol de 1978 ha experimentat des del “soroll de sabres” –i tricornis– de principis dels anys 1980, deu ser ben lícit analitzar les respostes que el sistema ha donat a aquest repte, i extreure’n conclusions sobre les característiques profundes del parlamentarisme coronat en vigor des de fa quasi 41 anys.

En resum, a la punta crítica de l’octubre de 2017 el sistema –del qual aleshores Mariano Rajoy era el mascaró de proa– hi va respondre amb la repressió policial i, després, judicial. Davant el nou augment de la febre protestatària d’aquest octubre de 2019, la resposta ha estat purament policial. Ara, els aparells d’estat que pilota Pedro Sánchez ja ni tan sols han apel·lat a la llei, al Codi Penal, a les togues –recordem que, al Madrid del poder, moltes veus consideren la sentència del Suprem tova i acomplexada–, sinó només a la força física de les porres, les bales de goma, els escuts i les lecheras policials.

Cap “plebiscit quotidià” (la cèlebre definició de nació segons Renan) no s’ha guanyat mai atonyinant manifestants ni deixant-ne uns quants de bornis

Sí, per descomptat que totes les democràcies del món utilitzen la policia antiavalots quan es tracta de restablir l’ordre greument pertorbat als carrers. Allò que cap veritable democràcia no fa és considerar als antiavalots el pinyol de la defensa del sistema, l’ ultima ratio (el darrer recurs) en la preservació de la unitat de la pàtria. Aquesta unitat es garanteix amb consensos, transaccions, reformes, etcètera. Cap “plebiscit quotidià” (la cèlebre definició de nació segons Renan) no s’ha guanyat mai atonyinant manifestants ni deixant-ne uns quants de bornis.

L’establishment estatal, en canvi, sembla creure que tot s’arregla amb la contundència de la policia. Vegin, si no, com aquestes darreres setmanes la Prefectura de la Via Laietana ha esdevingut el nou Lourdes del patrioterisme espanyol (el patriotisme és una altra cosa), el santuari on han pelegrinat en aspra competència Cayetana Álvarez de Toledo, els dirigents de Ciutadans, Pedro Sánchez, els convocats per Societat Civil..., tots ells per tal de complimentar i animar les dotacions de la Policia Nacional desplegades per Barcelona.

Vegin, encara més, el repertori de mesures diguem-ne polítiques que la majoria de partits espanyols han proposat per tal de fer front a les protestes suscitades per les condemnes del Tribunal Suprem: el PP demana l’aplicació a Catalunya de la Ley de Seguridad Nacional (que significa convertir els Mossos en una simple policia indígena), recuperar al Codi Penal el delicte de referèndum il·legal i arrabassar a la Generalitat les competències en matèria de presons; Ciutadans exigeix la nova, immediata i indefinida aplicació de l’article 155, aquest cop sense deixar-ne al marge ni la radiotelevisió pública ni l’escola, mentre Rivera diu que vol ser president del govern “per ficar a la presó” els “separatistes”, i Vox clama per la proclamació a Catalunya de l’estat de setge. No em diguin que no es tracta d’uns programes capaços de seduir l’independentista més repatani...

L’Espanya oficial ha transferit als cossos policials de l’Estat la missió que, durant dos segles, havia atribuït als militars

Podríem concloure doncs que, en una mutació desitjosa d’adaptar-se al segle XXI, l’Espanya oficial ha transferit als cossos policials de l’Estat la missió que, durant dos segles, havia atribuït als militars: la de preservar no pas l’ordre públic, sinó l’ statu quo polític, el poder establert. De les baionetes a les porres, avui eufemísticament anomenades “defenses”. Potser els que veuen així les coses haurien de recordar la famosa advertència del ministre Talleyrand a l’emperador Napoleó: “ Sire, amb les baionetes es pot fer qualsevol cosa, excepte asseure-s’hi al damunt”. Doncs amb les porres passa el mateix: posades en vertical, que és com les utilitzen els seus usuaris, no són un seient còmode ni per a una persona ni, menys encara, per a un sistema polític.

Sap greu dir-ho, però –per molts vídeos que prepari España Global– la resposta institucional espanyola a les mobilitzacions iniciades el 14 d’octubre aproxima la democràcia encapçalada per Felip VI a la Bolívia d’Evo Morales o l’Equador de Lenín Moreno: quan els hi esclaten grans protestes populars de motivació política i/o social, aquells governants denuncien un cop d’estat i envien els uniformats a reprimir-les sense contemplacions. I encara podem afegir, en favor de l’equatorià Moreno, que aquest s’ha avingut finalment a rectificar i a negociar.

Pedro Sánchez, en canvi, vingué a Barcelona per visitar només els seus ferits, es negà a mantenir cap contacte amb la Generalitat i, escridassat a la sortida de l’Hospital de Sant Pau per unes desenes de manifestants absolutament pacífics, consentí que un seu escorta tragués per la finestreta del cotxe un subfusell, talment con si estiguessin circulant per Bagdad o per Sinaloa. Desconec si va ser un gest d’intimidació o bé es creuen la seva pròpia propaganda sobre la “insurrecció” catalana, però aquella imatge em sembla un bon resum de la situació.

Més continguts de