CRÍTICATV

Lliçó ‘post mortem’ de Merlí

Els episodis de Merlí han portat sempre el nom d’un filòsof il·lustre. A l’últim capítol de la sèrie, però, se’l va batejar amb el nom del protagonista. Hi havia un motiu clar: el professor va trigar dotze minuts a donar als seus alumnes una gran lliçó de vida: la mort. En aquest sentit es va oferir, ràpid i de manera inesperada, un gir argumental contundent. En Merlí se’n va anar a l’altre barri citant una frase cèlebre d’una gran dona, concretament la seva mare, la Calduch: “No hi ha res com un teatre buit per sentir la soledat. La soledat d’un teatre buit”. I patapam. Amb aquesta sentència, Merlí ha deixat televisivament orfes una gran massa d’adolescents de Catalunya i un buit a la graella difícil d’omplir amb la mateixa repercussió.

L’últim capítol es va convertir en una mena de melodrama fàcil per a joves amb les hormones en plena erupció. A nivell de guió es van rememorar subtilment els lemes més elementals de la sèrie i es va proposar una altra sorpresa narrativa: fer un salt temporal de set anys i mostrar els alumnes en els inicis de la seva etapa adulta. Bé, això els afortunats de sempre: el sector masculí. Pràcticament només van quedar definides les vides i els oficis dels nois, i en la clausura del capítol eren bàsicament ells els que aconseguien l’èxit professional. És curiós com la sèrie ha sabut trencar una llança en defensa de l’homosexualitat en l’adolescència i en canvi s’ha quedat curtíssima a l’hora d’actualitzar els rols femenins, que han caigut exageradament en l’estereotip i la passivitat.

El mussol que hem anat veient setmana rere setmana, símbol de la saviesa i la filosofia, va fer acte de presència d’una manera més explícita i va arrencar el vol, talment com si fos l’esperit d’en Merlí abandonant el món quotidià. Deia Hegel que l’au de Minerva -és a dir, el mussol- no emprèn el vol fins a la foscor, que vindria a significar que els fets només s’entenen en tota la seva dimensió un cop ja s’han acabat, és a dir, que una història es pot comprendre de veritat quan arriba al seu final. En aquest sentit, i tancada la sèrie, Merlí s’ha guanyat un lloc en la història de la ficció a TV3 i confirma que les trames adolescents, com ja va passar amb Polseres vermelles, són un bon reclam per obtenir audiència. I s’ha de posar molt en valor l’elenc d’actrius i actors joves que han madurat professionalment amb la sèrie.

Amb tot, l’últim capítol va evidenciar alguns trets que s’han manifestat al llarg de les diferents temporades: ha sabut crear conflictes commovedors però també ha caigut en l’argument pretensiós, ha divagat entre l’habilitat narrativa i el relat pueril, ha creat un bon caldo de cultiu però els personatges no s’han construït tots amb el mateix encert, ha sabut ser diferent i irreverent però també ha caigut en els tòpics més obvis, ha emocionat però també ha fet esbufegar.

Més continguts de