La urgent revisió de l’atenció a la infància a Catalunya

No podem permetre que aquests joves tinguin el futur proper ja escrit als carrers de les ciutats

MARIA ROSA MONREAL
MARIA ROSA MONREAL Presidenta del Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya

El sistema de protecció d’infants i adolescents al nostre país està en fallida, tal com ja hem denunciat les educadores i els educadors socials en diverses ocasions. No hi ha una planificació a mitjà i llarg termini, un fet que provoca accions impulsives, mesures urgents i titulars als mitjans de comunicació.

L'arribada d’infants i joves migrants sense referents familiars –un fenomen que cal que deixem de tractar com si fos una emergència– ha fet trontollar encara més aquest sistema de protecció. Per fer-hi front s’ha creat un circuit paral·lel amb una precarització de l’atenció que estalvia recursos a la Generalitat, infringint una sèrie de valors com ara el dret de tots els nens, nenes i joves a ser tractats amb igualtat de condicions.

La Generalitat té l'obligació de garantir a aquests joves l’“atenció integral necessària per al desenvolupament de llur personalitat i llur benestar en el context familiar i social”, tal com es concreta al preàmbul de la llei 14/2010, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència (LDOIA), que és en algun calaix de la Generalitat sense executar-se nou anys després d'entrar en vigor.

En aquest sistema de protecció, que genera i promou desigualtats, s'hi estan obrint recursos sense projecte educatiu. A més, s’està produint un incompliment del reglament de la cartera de serveis, amb uns arguments que no estan prou justificats. Això està impactant molt greument, no només en el futur d’aquests infants i joves, sinó també en el present dels professionals que hi treballem, tal com mostren els resultats que estem recollint d’una enquesta sobre la situació professional als centres del sistema de protecció a la infància de Catalunya, i que farem públics a la tardor.

Per norma general als centres no es compleixen les ràtios infant-educador, les instal·lacions no són adequades, els professionals duem a terme responsabilitats que no estan remunerades...

En molts casos, les educadores i els educadors socials rebutgem ofertes de feina d’aquests centres o deixem de treballar-hi perquè no s’hi preveuen les mínimes condicions socioeducatives amb què aquests joves haurien de ser atesos, o per les males condicions de treball que s’hi donen. Això ja ho deixen entreveure els primers resultats de la nostra enquesta, en què veiem que per norma general als centres no es compleixen les ràtios infant-educador, que les instal·lacions no són adequades, que els professionals duem a terme responsabilitats que no estan remunerades, i que, tot i que es produeix un elevat nombre de baixes per estrès, depressió o ansietat, no es duen a terme avaluacions de riscos psicosocials.

Així doncs, demanem respecte pels convenis col·lectius, les ràtios i els perfils mínims establerts per la cartera de serveis socials. La figura de l'educadora i l’educador social és qui encarna les aptituds competencials per a la praxi d'aquests encàrrecs, sense menystenir el treball en xarxa amb altres oficis i col·legis del camp social.

Com a professionals no podem permetre que aquests joves tinguin el futur proper ja escrit als carrers de les ciutats perquè abans no hem fet els deures que com a societat hauríem d’haver fet. Hem de treballar en una planificació real, que tingui en compte els diferents agents implicats: administracions (també les locals), entitats, professionals, els mateixos joves i la societat d'acollida.

Els recursos d’atenció a les persones han de tenir un projecte social i educatiu; el social no funciona des del primer dia, sinó que li cal un temps abans per crear xarxa i fer treball comunitari, i l’educatiu ha d’incorporar tantes dimensions com calgui per complir amb l’atenció integral que les administracions han de garantir. Aquesta atenció ha de començar per una acollida en espais que suposin l’estabilitat, la seguretat i el sentit de pertinença necessaris per poder pensar en plans de futur. I tot plegat s’ha de portar a terme amb professionals que, en molts casos, ja estan descrits per la cartera de serveis, i no improvisar a la baixa per reduir costos amb qualsevol argumentari.

Aquestes setmanes ens hem trobat menors d’edat als carrers de Barcelona. Fa uns mesos eren a les comissaries dels Mossos d’Esquadra, i l’any vinent ens els tornarem a trobar si no deixem de parlar, permanentment, d’una emergència imprevisible.

El sistema d’atenció a la infància fa temps que penja d’un fil i, si fem cas de les previsions, l’única manera que hi ha de fer política adreçada a l’atenció i protecció de la infància és planificar, dissenyar què farem l’any vinent i d’aquí cinc anys. Perquè si no, un estiu més ho haurem de resoldre amb nou “pla de xoc urgent” que hauríem d’haver dissenyat l’any anterior.

Més continguts de