Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

El Merlí i la ‘follosofia’

Netflix ha comprat els drets de Merlí. La sèrie es podrà veure en versió hispana a l’Amèrica Llatina i els Estats Units. Els Peripatètics traspassen fronteres i celebrem que això passi amb una producció de TV3. Que la filosofia sigui el subtil fil conductor li dóna una pàtina d’elitisme que la fa més interessant que altres sèries d’instituts.

La segona temporada de Merlí ha procurat corregir el punt feble més evident: el masclecentrisme flagrant de la primera etapa. El pes argumental requeia en els rols masculins, mentre que les dones eren el complement a les seves històries. Les alumnes mostraven manca d’iniciativa i es movien en funció dels personatges masculins. Mares i professores eren unes bledes en comparació amb l’ímpetu i el geni dels homes. En aquesta segona temporada es continua fent palès que el guionista té més mà esquerra amb els rols masculins, els sap dotar de més complexitat i sap fer-los fugir millor d’alguns tòpics. Però s’ha fet un esforç (no sempre reeixit) per potenciar els personatges femenins, sobretot amb la incorporació de la Coralina. Aquest dilluns, explotava (potser de manera massa òbvia i tot) aquest desig d’equiparar els antagonistes, la Coralina i el Merlí, quan el Bruno defensava la cap d’estudis davant del seu pare: “¿Has pensat que tu i la Coralina sou iguals? No dius el que penses, tu? Doncs ella també. Sou irònics i descarats amb la gent. La Coralina sap manipular a qui sigui per aconseguir el que vol. Et sona, això? [...] La diferència és que ella és una dona i quan una dona es comporta així tothom la veu com una mala puta. En canvi, si el profe cabronet és un home, tothom el veu com un tio enrotllat, de puta mare. Doncs això a mi no em mola!” Llança trencada a favor del feminisme a Merlí per expiar els pecats del passat. Però aquesta equivalència dels antagonistes no ha estat tan lluïda i precisa des del punt de vista narratiu com se li ha fet verbalitzar al Bruno. En aquests deu capítols, el guió no ha estat tan fi a l’hora de demostrar la tesi del Bruno: la Coralina no ha exhibit mai la joia de viure del Merlí i se l’ha dotat d’un corsecament que Bergeron no ha hagut d’arrossegar mai. L’espectador sempre ha tingut clar que el Merlí fa el millor per als alumnes. Amb la Coralina això no ha estat així i ha deixat una estela molt fosca. La Coralina no només ha semblat més mala puta pel fet de ser dona. En molts casos, efectivament ha estat més mala puta perquè no s’entenien les seves motivacions i la seva mala llet era gratuïta (el seu tracte a la Berta, entre altres coses). En canvi, les raons del Merlí sempre han estat ben definides i hi vèiem una finalitat.

L’èxit televisiu de Merlí, però, està radicant en el pes argumental dels conflictes emocionals, sentimentals i sexuals. El Merlí ha acabat explicant més follosofia que filosofia, i s’ha convertit en una mena de Doctor Amor ambulant. I aquests mascles alfa, en la ficció (i en la vida), sempre arrosseguen una munió d’incondicionals.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT