El primer Pedrolo

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsQuan gairebé no teníem res de res, una de les carències de les quals hom es dolia més, en els dominis de la literatura i de la cultura, era la suposada carència de la novel·la. Vèiem venir que quan es podria publicar -car sempre varem creure que un dia o altre s’aixecaria la veda-, no hi hauria novel·les, o bé les que es publicarien no respondrien a les necessitats del moment. Així ho entenia Maurici Serrahima en un article publicat a Ariel (octubre de 1946) […] Però gairebé ningú no podia saber en aquell moment que un home de la generació de la guerra [...] havia escrit ja un bon nombre de pàgines d’un to narratiu ben nou entre nosaltres, aïllat, -com ell mateix- dins una tradició incerta de novel·la, [...] Aquest home, naturalment, era desconegut encara, però no trigà gaire a sorgir, i des que sorgí ja no deixà d’imposar-se; sempre escrivint només en català, sempre singular, sempre transgredint límits i sempre contribuint a la novel·la com a mite, un producte que ens mancava encara més específicament que la novel·la en general. Parlo de Manuel de Pedrolo. Els seus contes [...] arrenquen del 1938, com veiem al volum 1r de Contes i narracions (Ed. 62). Abans d’ Elena de segona ma, escrita el 1949 i primera novel·la de Pedrolo entre les publicades, ja hi havia una altra novel·la, escrita, per cert, a Valladolid... La postguerra més profunda és consubstancial amb el Pedrolo més revelador, però encara no revelat. Fins ben entrat el decenni del 1950 no esclata per al petit públic, àvid i desorientat, d’aquell temps, el fenomen Pedrolo. [...] Concretament, el 1953 surt El premi literari i més coses, títol també “revelador”, gairebé profètic, perquè en aquells anys obtingué, posteriorment, el premi Joanot Martorell i el premi Víctor Català, [...] La novel·la de la represa, encapçalada per Manuel de Pedrolo, es presenta com un afer col·lectiu. La transgressió de límits que s’opera en la novel·la i la mitificació a què se sotmet permeten que s’estableixi una nova relació, passablement coherent, entre les necessitats polítiques del moment i els materials literaris. Perquè era una “necessitat” política que la literatura estigués al dia, i només la novel·la ho podia fer [...] Pedrolo ha explicat repetidament com des de l’aïllament total en què vivia (1943), sense saber si existien “uns altres” que tinguessin alguns propòsit semblant al seu, passà a la relació amb els que feien Ariel. Hi va arribar per mitjà de Carles Riba, a qui Pedrolo anava a veure alguns diumenges. [...] Així establia el primer Pedrolo les primeres relacions literàries, mentre emprenia des d’una peculiar soledat, la cursa de fons més espectacular de la literatura catalana moderna.