Pompeu Fabra i la llauna de sardines
Ahir vaig tornar a visitar la Teresa Rovira, filla d'Antoni Rovira i Virgili, a casa seva. Un any enrere, l'anava a veure cada setmana, intentant arrencar-li les seves memòries. Era endebades: un cop i un altre acabàvem tornant sempre al seu pare. Ja m'anava bé, també. Els darrers dies de la Catalunya republicana és un dels meus llibres preferits i el seu autor, per sobre d'historiador i polític, un dels millors narradors que hem tingut.
La senyora Rovira m'ha regalat el darrer llibre que ha escrit, als 91 anys, amb la col·laboració de Dolors Comas i Maria Capdevila: Bibliografia d'Antoni Rovira i Virgili , un volum de 560 pàgines amb els títols de tota l'obra realitzada pel seu pare, inclosos cada un dels milers d'articles que va escriure. Un títol de referència indispensable per entendre el país, fet gràcies a les hores pacients que totes elles hi han dedicat, amb la base proporcionada per la investigació feta al seu dia pel marit de la Teresa, Felip Calvet, per evitar que una part del nostre patrimoni literari es perdés.
M'ha fet seure, molt amablement, i per uns instants hem tornat a les converses que vam deixar inacabades. Com qui no vol la cosa, hem anat a parar als temps de Perpinyà i de la constitució del primer govern català a l'exili, l'any 1945, sota la presidència d'Irla. La primera reunió de l'executiu va convocar-se a París. Rovira i Virgili i Pompeu Fabra, dos dels consellers nomenats, van comprar els bitllets per anar-hi. Excepcionalment, acompanyava Fabra, per raons d'edat, el seu gendre, Ferran Rahola; i a Rovira, per la sordesa, la seva filla. Van acomodar-se en un compartiment de segona classe on, més endavant, van incorporar-se Emili Vigo, aleshores director de La Humanita t, i Martí Barrera, exconseller i pare d'Heribert Barrera. Dues senyores franceses completaven l'escena.
El viatge durava de 4 de la tarda a 10 del matí. Hi havia temps per parlar de tot i un es pot imaginar per on devia anar la conversa. El que sí que ja no m'esperava és que la Teresa Rovira em comentés, amb els ulls brillants, divertida d'explicar-me una xafarderia, el que va passar a l'hora de sopar.
Recordo que en el seu dia m'havia sobtat el peculiar sentit de l'humor de la senyora Fabra, Dolors Mestre de soltera, germana de La Ben Plantada (Teresa Mestre, que va fugar-se de Barcelona amb Josep Pijoan). En les nits de can Parxés, a Agullana, a punt d'emprendre el viatge cap a l'exili el gener de 1939, se sentia sovint, per sobre de matalassos, baguls i maletes, intel·lectuals i polítics, els retrets de donya Dolors: "Pompeu, Pompeu, si no t'haguessis ficat en política!" Davant de l'extrema flegma britànica de Fabra, la seva dona era un contrapès molt mediterrani.
Efectivament, va arribar l'hora de sopar. La Teresa va desembolicar un parell de petits entrepans que havia preparat per a ella i el seu pare mentre veia, esglaiada, com el senyor Fabra, impertorbable, guardant-se la pipa en una butxaca, treia de l'altra una llauna de sardines. No només era un tema de quantitat alimentària, sinó que menjar-se unes sardines enllaunades dalt d'un tren en marxa en un compartiment de segona requereix altes habilitats. La Teresa no veia la manera de solucionar-ho, perquè els seus sandvitxos no donaven per a tots. De sobte, en Vigo, la delicada salut del qual va portar-lo anys després a ingressar a Puig d'Òdena, el sanatori on també va morir Màrius Torres, va comparèixer amb dos entrepans gegants, amb conill rostit de farciment, que el seu pare, amatent a la seva salut, havia insistit que s'endugués. Va ser la salvació del grup.
Li he preguntat després a la senyora Rovira si va acompanyar el seu pare a París altres vegades. Només en una altra ocasió, m'ha dit, en el viatge següent, però que a partir de la tercera reunió tant Fabra com Rovira i Virgili "ja s'espavilaven sols". I m'he acomiadat, deixant-la a la seva saleta, plena de llum i de les il·lustracions per a nens i nenes dels grans dibuixants de la República, però sobretot plena dels seus records.
