Pressupostos de país

INGRESSOS. En les pròximes setmanes se sabrà si l’actual legislatura catalana té recorregut o no. Tot depèn de si el govern de JxSí aconsegueix fer aprovar els pressupostos. Tot i l’optimisme oficial, és molt probable que l’estira-i-arronsa amb la CUP exhaureixi els terminis de la tramitació, fins i tot amb algun conat de ruptura, com exigeix l’èpica del procés i l’addicció dels cupaires a l’atenció mediàtica. De fora estant, l’esquerra dependentista intenta posar en evidència les contradiccions entre els socis del Procés: PSC i CSQP van proposar al Parlament un augment de la pressió fiscal a les rendes altes; la CUP hi va a votar a favor, JxSí i el PP en contra. És la postal que alguns busquen i és del tot legítim. Però fa molt bé la majoria de no deixar que aquests efímers jocs de mans entorpeixin la negociació pressupostària, de què depèn tot l’edifici del Procés.

SOUS. La CUP va proposar fa un mes apujar l’IRPF als qui ingressen 60.000 euros o més. Una persona amb aquests ingressos (més o menys, un sou de 3.000 euros en 14 pagues) es pot considerar classe mitjana o alta; depèn del context. No és el mateix si vius en un pis heretat dels pares, o si estàs hipotecat i la teva parella està a l’atur. És cert que, per desgràcia, la xifra està molt per damunt del sou mitjà, però potser el problema són més aviat els sous baixos i el salari mínim, en la línia del que, el 2014, explicava el Miquel Puig en aquest article. D’altra banda, en vista que ERC i el PDECat no es posen d’acord, JxSí ha consensuat mesures alternatives per augmentar els ingressos via impostos nous o via retallada de les deduccions. Però això forma part d’un debat més ampli, que depassa l’àmbit autonòmic. La política fiscal amb majúscules la fixen els estats, i Catalunya encara no ho és, en part perquè aquesta esquerra tan fanàticament redistributiva (PSC i els comuns) no veu cap problema en el fet que els impostos que paguem -i les inversions que se’n deriven- depenguin bàsicament del ministre Montoro.

POLÍTICA. Junqueras ha de pactar amb el PDECat, amb la CUP i amb la realitat. El mes de maig, en període electoral, Puigdemont va esmenar-li la plana al vicepresident quan va insinuar que l’IRPF per a les rendes altes podria apujar-se. Els exconvergents s’hi oposen per ideologia, per amor propi (qualsevol concessió a la CUP reobre una profunda ferida) i per un tercer argument al qual ERC també és sensible: la por a la deslocalització de grans empreses cap a Madrid, on tenen tipus més baixos. Els republicans creuen que, amb una política d’ingressos alternativa, poden obtenir resultats similars i acontentar la CUP. Ja ho veurem. Però fer uns pressupostos de consens és l’objectiu suprem; el que hi ha en joc és molt més gros. Les cessions mútues entre forces tan diferents són la dificultat, però també la grandesa, del projecte sobiranista. Un projecte que pretén, entre altres coses, que l’esforç fiscal dels catalans el decideixin ells mateixos (i també l’ús que se’n fa). Aquesta veritat s’ha d’enlairar per damunt dels escarafalls impostats dels puristes.

Més continguts de