'Quo vadis', Núria Feliu?

Escrivia Zola que "la literatura és l'expressió escrita dels costums". I encara afegia que en el fons de qualsevol moviment literari hi ha una evolució social en la mesura que qualsevol societat aporta els seus afanys, els seus anhels, en la literatura que produeix. Si hi ha un exemple en el qual aquesta afirmació del pare del Naturalisme és especialment certa és, sens dubte, en la poesia patriòtica. Núria Feliu acaba de publicar un llibre-CD en el qual recita poesia patriòtica catalana. Dimecres a la tarda, la sala de plens de la seu del districte de Sants-Montjuïc va omplir-se de gom a gom per acompanyar aquesta autèntica icona de la catalanitat que és la Feliu en la presentació de la seva última aventura. Si abans havien estat les sardanes, un llibre-CD que ha aconseguit vuit edicions (!), ara és el torn del país. Més ben dit, una vegada més, torna a ser el torn del país. Perquè la pregunta seria ¿quan, en el cas de la trajectòria de la Núria Feliu pels escenaris -ja sigui com a actriu o com a cantant-, no ha estat el torn del país?

El país sempre ha estat una preocupació de la Núria Feliu, des dels orígens del Teatre Experimental, quan calia fer teatre combatiu, de denúncia, en català, com quan als anys seixanta va iniciar aquesta feina (segurament massa poc valorada) de cantar en català tot el repertori internacional de bandes sonores de pel·lícules, de cançons populars d'altres països i de tots els gèneres, del jazz al bolero passant pel country o els cuplets. Per a moltes persones la Núria Feliu i el seu esforç normalitzador en l'àmbit de la música i la cultura catalana van resultar crucials. Perquè és fonamental poder llegir els clàssics en la teva llengua, però també ho va ser en el seu moment ubicar el català allà on ni hi era, ni se l'esperava. Normalitzar una llengua també passa per aquesta mena d'accions i la Núria Feliu hi ha jugat un paper decisiu que li ha comportat diversos premis i guardons, entre els quals el Premi de Cultura Popular concedit pel ministeri de Cultura (1976), la Medalla del Centre Català de Madrid (1979), la Creu de Sant Jordi (1990), el premi Sant Jordi de cinematografia concedit per RNE (1990) i el premi SGAE a la seva trajectòria (1990).

De ben antic, la poesia patriòtica és un gènere que es conrea especialment quan la pàtria es veu amenaçada, quan existeixen dificultats, amenaces o guerres. Catalunya sap perfectament quin és aquest escenari perquè, com afirma Muriel Casals, la presidenta d'Òmnium Cultural, en el pròleg al llibre, els catalans hem viscut moltes tribulacions. En vivim moltes, encara! Nacionalment, el projecte d'assolir la plenitud de manera col·lectiva segueix a l'ordre del dia i per a molts és el gran repte del nostre temps. Tal vegada estem a les portes del que Juan Valera anomenava la " edad heroica de las Naciones " i assolim, d'una vegada per sempre, la plenitud a la qual apel·la el nostre himne.

Himnes, més que poemes, és el que la Núria Feliu ha anat aplegant en els darrers quatre anys de gestació del llibre. Himnes perquè són poemes que transcendeixen el mateix autor i l'època que els va generar per assolir una dimensió atemporal i col·lectiva que té caràcter identitari, que fa país. La preocupació pel país de la Núria Feliu es fa visible, novament, en aquesta antologia de poemes patriòtics de diversos moments de la nostra història i de procedència territorial omnicomprensiva. Poemes que serveixen per prendre la temperatura al seu moment històric, per valorar el seu nivell d'efervescència ideològica i que avui cobren un sentit molt especial. Poetes com Maragall (El cant de la senyera ), Verdaguer ( L'emigrant ), Guimerà (La santa espina ), però també Espriu ( El meu poble i jo ), Miquel Martí i Pol (Ara mateix ), Pere Quart ( Corrandes d'exili ) o Josep M. Espinàs (Himne del Barça ) hi són presents i la Núria Feliu els acosta al poble. Perquè ella és popular en tota la noblesa i grandesa de l'expressió. La Feliu és molt estimada perquè, com afirma Joan Manuel Serrat, també és una persona que estima molt. La generositat, l'entusiasme i aquest donar-se al seu públic són alguns dels trets característics d'una personalitat molt completa que ha portat la cultura catalana arreu, sota les formes més diverses.

Li ho reconeixia Montserrat Carulla en l'acte de dimecres, on la complicitat entre aquestes dues grans dones va ser total i absoluta, amb mostres d'afecte constants; i li ho hem de reconèixer tots. Perquè després d'haver celebrat cinquanta anys als escenaris (fa dos anys se la va homenatjar amb tots els honors al Liceu), la Feliu no ha deixat mai de ser al carrer, als casals, als aplecs, a les associacions, ara també -com la Montserrat Carulla- al servei d'aquest futur de plenitud nacional al qual aspirem.

Més continguts de