14/01/2012

Ràbia, tristesa, perplexitat, decepció

1 min

La decisió esperpèntica dels Mossos castigant el català com a mesura de pressió sindical va generar tota la gamma de reaccions. Indignació i ràbia pel que té d'ofensiu i d'injust menystenir la nostra llengua pensant que així molesten el Govern, i no els ciutadans. Va aparèixer també a les xarxes el recurs de parodiar-los, traduir-los expressions fent-ne gags, imaginar-los reivindicant tricornis. És l'humor d'autodefensa, tan terapèutic i que tantes llagues d'estómac ens ha estalviat. Es van fer anàlisis amb perspectiva històrica, com la que signa Toni Soler en aquest diari, en què de sobte t'adones que el color de la que vols que sigui la teva policia s'assembla al gris dels que no ho eren, la teva policia. Confesso que, tot i que conec la irritació quan no es respecta la meva llengua, tot i que sóc practicant assidu del refugi de la ironia per riure'm dels fantasmes, ahir a la tarda vespre, i fins al moment de tancar aquest article, vaig quedar en un estat molt més semblant a la perplexitat i la impotència: no voler-m'ho creure, no poder-ho entendre, no saber-ho jutjar. La perillosa sensació que de seguida deriva en tristesa i acaba en decepció. Per l'esgotament, perquè apareix el trauma del dia de la marmota, l'encallament sistèmic. Tan poc havíem avançat? Tan fàcil és anar enrere? Espero recuperar aviat la capacitat d'enfadar-me o riure-me'n, o totes dues coses.

stats