Reflexionant sobre el que ha passat

Revisar la història, a més d’ajudar a passar-s’ho bé, a voltes pot ser útil per treure’n un cert profit. És difícil. I encara ho és més la història immediata, que està mancada de l’oportuna perspectiva. Dit això, penso que és interessant revisar alguns fets recents.

El PP: la corrupció institucionalitzada. A aquest columnista li sembla clar que si el PP no hagués estat, com ho està, corromput fins al moll de l’os, els esdeveniments haurien tingut un altre recorregut. Com va dir molt bé l’exjutge del cas Blesa Elpidio José Silva, per normalitzar Espanya cal, primer, il·legalitzar el PP. Imputat a nivell de persona jurídica, el president del partit (que figura en els papers de Bárcenas ) presideix el govern espanyol amb absoluta impunitat. Fet inaudit. El PP ha arrossegat amb ell el PSOE -que també ha estat, o és, corrupte- fent-li favors com, per exemple, permetent-li declarar a porta tancada, fa uns dies, sobre les condonacions bancàries al PSOE i al PSC. Per a mi la conclusió és clara: Espanya, la població en general, té una permissivitat inaudita amb els fets de corrupció perquè la corrupció és un fet generalitzat.

Una premsa que no val res. La premsa a Espanya ha estat sempre subjecta als partits polítics. També a Catalunya. Ja des del segle XIX es lligava un diari a un partit. Per si el fet ja no era prou greu, actualment, fruit de la Transició i de la crisi econòmica que pateix el sector, la cosa ha empitjorat notablement. Ara els mitjans són servidors del poder. Del gran poder econòmic i del poder polític, que constitueixen un entrellat recursiu: el gran poder econòmic depèn del govern i els ministres depenen del poder econòmic. Escassos diaris gaudeixen de la independència de l’ARA o de l’ Avui. És trist dir-ho, però el periodisme de la resta de diaris espanyols, i catalans, o està comprat o veu limitada la seva llibertat.

Una nova premsa que no ajuda. Fa unes setmanes The Economist va dedicar el seu dossier setmanal als desafiaments que representen per a la democràcia les anomenades xarxes socials. Inclosos el diaris electrònics. L’informe no era optimista. Resulta que la proliferació de mitjans d’opinió s’ha constituït en una enorme trampa. Mitjans massa barats de constituir i d’explotar. I impunitat total -impossible controlar el libel-. Hi ha diaris electrònics que són seriosos (a Catalunya en tenim alguns, pocs), però tenint en compte el que he esmentat sobre els orígens de la premsa espanyola en paper, és més que probable que en un país com el nostre la majoria de diaris electrònics siguin nocius. Fins que la població no entengui que la bona informació és cara i cal pagar-la, la situació serà l’actual: més mentides i inexactituds que veritats.

Uns partits clarament anticatalans. Fins a la data, tots hem estat moderats a l’hora de qualificar Ciutadans o el PP. Normalment se’ls ha titllat d’anticatalanistes. No senyor, no. Sobretot, no ens confonguem. Són, simplement, anticatalans. Catalunya no és una regió qualsevol d’Espanya. Fins i tot la Constitució postfranquista va intentar deixar-ho mitjanament clar. S’és “anti alguna cosa” no pas quan se la pretén criticar de manera general sinó quan es volen veure destruïts o diluïts els trets bàsics i diferencials que la identifiquen. Hauríem de tenir-ho tots clar. PP i Ciutadans (sobretot Ciutadans) pretenen viure del vot d’aquells immigrants que mai s’han integrat prou, ni molt menys identificat, amb els trets que caracteritzen Catalunya. Sobretot, no dissimulem.

Dividir la societat. Ara tots sabem de què parlaven tots els que deien que el Procés dividiria la societat catalana. En realitat volien dir que ells s’encarregarien que fos així. I ho han aconseguit. Sobretot pel que fa a les seves persones i partits. Ens han deixat clar que ells no estan a favor dels que defensen que Catalunya romangui a Espanya -fet absolutament legítim i que, si no existís, sincerament, m’amoïnaria-. PP, Ciutadans i, en bona mesura, el PSOE de Catalunya s’han apartat dels principis democràtics més bàsics. Del respecte al dret a votar. I ho han fet, i això és el pitjor, utilitzant la violència i practicant uns mètodes bruts i que han perseguit fer mal a les persones. Polítics i activistes pateixen presó; altres han estat perseguits amb l’objectiu d’empobrir-los personalment a base de multes i fiances. No crec en el ressentiment i no practicaré amb aquests bípedes vertebrats el que ells han fet amb els altres. Ara bé, que mai, a partir d’ara, un militant amb carnet de cap d’aquests partits m’estengui la mà o em dirigeixi la paraula. Demano comprensió. El fàstic pels actes comesos és incommensurable.

Més continguts de