CRÍTICATV

Retrat avantatjat de l’autora d’un crim

La cobertura televisiva de la mort del Gabriel va mantenir certa prudència informativa mentre es desenvolupava la recerca del nen. Un cop trobat el cadàver i detinguda l’autora confessa del crim, hem tornat, un cop més, a l’espectacle de l’horror habitual que costa considerar periodisme: imatges en bucle de la família i la culpable, tertúlies d’hipòtesis i filosofia barata sobre la maldat humana, retransmissió de la capella ardent i el funeral en directe per TVE, Antena3 i Telecinco, entrevistes a un suposat entorn que plorava, saturació de connexions en directe en llocs buits de contingut i el remat final de La Sexta presentant-se a la porta del cementiri a esperar el fèretre. Programes llarguíssims amb poca informació però molt reiterada. Tanta intensitat emocional porta al col·lapse: els reporters han acabat plorant davant les càmeres.

Però el cas de la mort del Gabriel ha tingut una singularitat: la culpable ha estat molts dies interactuant amb els mitjans de comunicació i amb la família. Les televisions disposaven de múltiples imatges i entrevistes amb ella. I això ha comportat un nou tipus de relat: la crònica insòlita i avantatjada de l’autora del crim. Ana Julia Quezada, la culpable, ha tingut una sobreexposició mediàtica i ha teatralitzat les emocions, i això s’ha convertit en un mannà televisiu molt innovador per al sensacionalisme. Totes les cadenes s’han dedicat a analitzar cadascuna de les intervencions televisives i radiofòniques que ha dut a terme abans de ser descoberta. Han teoritzat, a posteriori, sobre els trets que la retrataven públicament com a culpable: han analitzat el seu to de veu en parlar, la manera de plorar i sanglotar, la conducta narcisista, el baix nivell d’empatia i la fredor. A totes les cadenes es fixaven en com els pares del nen interactuaven amb ella o com fingien una bona relació. Tot això a misses dites, esclar.

L’exposició mediàtica dels pares del Gabriel, molt més intensa que en altres desgràcies com a estratègia per a la investigació, ha estat premiada pels mitjans. No han parat de lloar-los una actitud d’humanitat que, un cop resolt el cas i destrossats, s’han vist obligats a mantenir. S’han sotmès a entrevistes tràgiques. Isabel Jiménez, per Informativos Telecinco, els feia la pregunta més inútil: “ ¿Cómo estáis?” Després els considerava responsables d’un mèrit que ningú voldria: “ Todo este afecto lo habéis conseguido vosotros”, els deia felicitant-los per la reacció social. Trist honor quan t’han matat un fill. ¿És mèrit dels pares o d’un cas tan cru? L’espectacle, aquesta vegada, ha culminat com a tal. Acabada la cerimònia, els pares van sortir al carrer, on tot estava disposat com un gran escenari. Van besar el taüt i, agafats de les mans, van saludar el públic i les càmeres que els esperaven. Després de 12 dies, es clausurava l’acte amb tothom aplaudint i victorejant els protagonistes de la tragèdia. Cau el teló.

Etiquetes

Més continguts de