Una oportunitat perduda

En aquestes conferències cadascun dels presidents i les presidentes de les comunitats autònomes descobreix que no estan sols

Ara ja podem dir que l’absència de Puigdemont a la Conferència de Presidents autonòmics va ser un error garrafal, de conseqüències incalculables. Ben al contrari del que li va enflocar Puigdemont a l’amfitrió Rajoy a l’abrupta missiva -amb alguna falta d’ortografia inclosa- en què s’excusava de no anar-hi (afirmant que d’aquestes reunions no se’n treia mai “cap resultat productiu ni satisfactori”), n’hi ha prou de repassar els acords i els avenços espectaculars que es van produir a la trobada d’ahir (que han de marcar un punt d’inflexió en la història de la sempre jove i modèlica democràcia espanyola) per adonar-se que la decisió de no anar-hi només es pot explicar a partir de l’ofuscació identitària que pateixen els líders polítics catalans.

D’entrada, si Puigdemont hi hagués acudit és ben possible que n’hagués tornat amb un pot d’anxoves de Santonja, obsequi del sempitern president de Cantàbria Miguel Ángel Revilla, i que hagués tingut ocasió d’escoltar aquest home tan graciós explicant en directe els seus mundialment famosos acudits de tartamuts. I a continuació, entrant ja en matèria, hauria pogut participar en el primer punt de l’ordre del dia d’aquestes cimeres, una variació del joc de l’assassí que consisteix a endevinar qui dels presents és el president de la Rioja (no ho sap mai ningú). I és que al contrari del que sosté Puigdemont, aquestes conferències són extremadament productives, perquè gràcies a elles cadascun dels presidents i les presidentes de les comunitats autònomes descobreix que no estan sols. S’aixeca un (o una) i diu: “Em dic Tal i soc president de la comunitat X”. I tots els altres li responen a cor: “Benvingut, Tal”. Això té un efecte cohesionador que fa immunes els assistents a qualsevol temptació de rompre Espanya.

Si Puigdemont hi hagués acudit és ben possible que n’hagués tornat amb un pot d’anxoves de Santonja, obsequi del sempitern president de Cantàbria Miguel Ángel Revilla

Les Conferències de Presidents es revelen encara més necessàries quan recordem que tenen el seu origen en la roda de reformes dels Estatuts d’Autonomia que va impulsar el no menys imprescindible president Zapatero, una roda que es va transformar en capoladora quan li va tocar el torn a l’Estatut de Catalunya. I esdevenen indefugibles quan recordem l’article 145.1 de la Constitució espanyola, que prohibeix expressament “la federació de comunitats autònomes”, és a dir, que dues o més d’aquestes comunitats s’associïn per actuar conjuntament en alguna cosa (no fos cas que catalans, balears i/o valencians tramessin alguna maldat). Si a això hi afegim la presència del rei Felip VI, que venia de graduar-se amb nota en la tradició familiar de vendre armament militar a la sangonosa dictadura d’Aràbia Saudita, protectora de l’Estat Islàmic, i que Rajoy no hi va dir ni una paraula sobre organització territorial, ni sobre atur, ni sobre immigració, ni sobre la crisi dels refugiats, ni sobre política internacional (temes per als quals els presidents autonòmics no estan preparats), i que tot just els va recordar que els diners per a finançament de les autonomies “tenen un límit”, només podem concloure que l’error de Puigdemont va ser, en efecte, colossal.