Friday de recapte

Som una societat encara massa desigual i no prou eficaç on, per sort, hi ha iniciatives pal·liatives

“Tot té el 20% de descompte, eh”, diu la Paula quan entres. “Black Friday, no?”, li contestes. Ella fa una ganyota amb la boca. “Sí. Ens hem posat d’acord tots els veïns [les botigues de la zona] per fer-ho. No estem gaire contents, però la gent ho demana i què vols fer-hi...” I després d’una pausa brevíssima aixeca la cara, somriu i afegeix: “Per les clientes [habituals] no em sap greu, eh!” No pateixis, no m’he ofès, penso. La Paula és una argentina creativa i un punt caòtica establerta al Raval que et permet vestir-te fora de les franquícies sense deixar-t’hi el sou. Però no pot marcar la diferència en res més. Encara que arriba al Black Friday a contracor, no li queda més remei que intentar pujar a l’onada perquè no li passi per sobre i l’ofegui en la precampanya de Nadal. Fa uns minuts, una senyora que estava ben decidida a comprar ha sortit d’una botiga veïna rebel -allà no hi havia Black Friday- amb les mans buides i fent morros. I a la llibreria del davant s’han empescat un Book Friday que consisteix a regalar una bossa (de roba) si compres llibres: què coi, el Black Friday dels llibreters catalans és més vell que l’anar a peu i es diu Sant Jordi, a veure si s’han de posar a fer descomptes ara perquè els americans han decidit matar el temps cremant les targetes de crèdit l’endemà de matar el gall dindi. Mentrestant els del Teatre Lliure m’escriuen -bé, envien una newsletter a la qual es veu que un dia em vaig subscriure- que també m’ofereixen descomptes per celebrar Sant Black Friday. Ells mateixos diuen que això és “una americanada”: remugar deu ser un dels deu manaments del màrqueting nostrat, perquè s’ha practicat amb èxit durant segles.

No sé què li estem fent al comerç d’aquesta ciutat i encara sé menys com s’arregla. I no sé si ho sap ningú

Plorar sempre havia estat una marca distintiva del botiguer català i, a la meva família, una estirp de dependentes, era interpretada com un senyal de tenir quartos i voler-los amagar. Això és el que sempre havia pensat i ja no penso. Perquè si fa 25 anys, quan treballava a les Galeries Maldà durant les meves vacances d’estudiant, el fantasma del Nadal m’hagués portat a visitar l’estat en què es troba ara aquest centre comercial per advertir-me del futur amarg que m’esperava, ho hauria considerat una crueltat innecessària i no hi hauria donat cap credibilitat. No sé què li estem fent al comerç d’aquesta ciutat i encara sé menys com s’arregla. I no sé si ho sap ningú.

El cas és que ens trobem immersos de grat o més aviat per força en un Black Friday desenfrenat que no volem dues setmanes després del cas de l’àvia de Reus, que, això sí, ens hauria de fer sentir a tots com Mr. Scrooge. És el mateix dia que comença el Gran Recapte, tan necessari. I tres setmanes abans de La Marató de TV3, tan imprescindible. Es confirma que som una societat encara massa desigual i no prou eficaç on, per sort, hi ha iniciatives pal·liatives: aquestes que ens deixen entregar-nos a la solidaritat bo i ensopegant amb les bosses amb què anem carregats. Sense trobar, i ni tan sols buscar, la via i/o el valor per eliminar defectes estructurals que anem cobrint amb capes de mel on quedem plàcidament atrapats. Tot plegat ens retrata com a societat disfuncional, a més de desigual. No passa res: assumir-ho és el primer pas, però ha de venir el segon.