Abans i ara

Hi ha dies que em sento dir en veu alta l’edat que tinc i no m’ho crec

Suposo que us passa. Hi ha dies que em sento dir en veu alta l’edat que tinc i no m’ho crec. Em miro al mirall i la dona que hi veig no aconsegueix convèncer-me que aquella imatge ha d’encaixar amb la noia que viu a dins meu. Però, en canvi, hi ha altres dies que, quan algú em recorda un episodi de fa trenta anys, em fa l’efecte que m’està explicant una pel·lícula, com si allò formés part d’una altra vida, com si jo ja fos una altra persona, com si la noieta que ahir sentia viva a dins meu tot d’una s’hagués esfumat.

Em ve al cap una novel·la que vaig llegir fa molts anys i que em va fer descobrir l’admirada Ann Tyler, que m’ha proporcionat després tantes lectures plaents. Aquesta novel·la que us dic la vaig triar pel títol –obsessionada com he estat sempre pel pas del temps com a gran tema literari–. Es deia 'Abans, quan érem grans'. I començava amb aquesta frase: “Temps era temps, hi havia una dona que es va adonar que s’havia convertit en la persona equivocada”.

La majoria dels dies jo no penso que m’hagi convertit en la dona equivocada. Més aviat al contrari: penso que el que tinc és molt més del que gosava imaginar quan era una nena. El que em passa, més aviat, és que em costa connectar aquella nena dolça i fantasiosa que vaig ser, o l’adolescent rebel i adolorida, o la mare jove i desbordada d’anys després, amb la dona que soc ara. Al meu entendre són persones diferents, subtilment connectades per un alè personal i poca cosa més.

De la mateixa manera em costa pensar que aquests nois universitaris que prenen decisions amb criteri són les mateixes persones que aquells menuts que em feien riure i enfadar i em donaven tanta feina.

Hi ha dies que enyoro tots aquests personatges de la meva vida, i vull tornar a viatjar al seient del darrere del 124 del meu pare, jugant amb els meus germans al 'Veo, veo' i sentint-me a recer de tot. O vull recuperar per una tarda els meus nadons i distreure’ls amb contes inventats mentre s’acaben el plat de patata i pèsol, tot aixafat per dibuixar-hi els escenaris de la història com si fos un plànol.

Però la veritat és que no voldria tornar enrere. Tot el que he viscut, bo i dolent i dolentíssim, m’ha fet ser com soc ara. I quan rumio tot això, en aquesta dona que veig al mirall, finalment, m’hi reconec.

Etiquetes

Més continguts de