“He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven naus incendiades més enllà d’Orió...” He vist l’assalt a un museu que no es veia des de la Segona Guerra Mundial. He vist desenes de guàrdies civils entrant al Museu de Lleida per endur-se obres d’art. He vist el que sempre se us repeteix: tot entra per la Terra Ferma. Abans del 1714 barceloní hi va haver un 1707 lleidatà. Abans del 1939 franquista per la Diagonal hi ha la invasió per Ponent el 1938. I l’11 de desembre del 2017 el 155 desembarcava al Museu de Lleida. Va ser l’anunci tangible, palpable, amb llums i sirenes, fet perquè vegeu el futur. He vist coses i les veureu.

Demà dia 11 en veureu. Un any de l’assalt after hour al Museu. Es presenta Operació trasllat. Art de Sixena. La visió del Museu: escrit per Marga del Campo i amb fotografies de Jordi V. Pou. Veureu imatges mai vistes d’aquell dia. Fotos insòlites, increïbles, esgarrifoses, espasmòdiques, mortals. Fa un any al meu llibre Sixena: la croada de la memòria vaig avançar algunes d’aquestes imatges descrivint-les. Al·lucinareu quan les vegeu. Serà com si inhaléssiu cola industrial i flotéssiu fent surf al revés i ploréssiu amb les vostres pròpies llàgrimes caient-vos damunt. Aquell dia, des de l’entrada, des que la Ventafocs catalana jeia narcotitzada en una barra de bar nocturn dels voltants del Museu, fins a la sortida, al migdia de cel lleidatà de pluja tòxica postnuclear de Blade runner, van passar moltes coses en aquell Museu. Aquell dia l’estat nacional-judicial espanyol us va dir que podia entrar a casa vostra i agafar el que volgués. Que no en té prou amb el cos i també vol l’ànima. Aquell dia el tam-tam de guerra del 155 ja no va marxar. El sentiu?

Hi ha el cos. Si Sixena sacseja és perquè remou els nostres taüts, els nostres morts. Sixena molesta, inquieta, perquè és una llàgrima trossejada, congelada. Un bocí de carboni 14, una engruna de la pedra Rosetta, un tall de la poma d’Adam i Eva. Una prova que demostra el fracàs de l’invent d’això que s’ha dit Espanya. Sixena mostra que Espanya no existeix. És una ficció. Perquè Sixena és una utopia. El monestir és el motel real-espiritual de la confederació de dos estats: Catalunya (comtat de Barcelona) i Aragó (regne d’Aragó). Sixena check point d’ànimes. El monestir és la frontissa de Catalunya i Aragó. Enmig. Entre el record i l’oblit. Aquí, en aquest punt balança, on l’agulla cus el fil de l’horitzó, sempre hi ha la memòria: l’obra més valuosa de la vida. Per això Sixena no és art: és memòria. Les obres expliquen, i demostren, la veritat: que no hi ha cap Espanya genètica i només existeix per la força i la mentida. Però si les obres proven la realitat d’un cos també proven la realitat d’una ànima.

L’esperit. Durant setze segles els terrenys de Sixena pertanyen a la diòcesi de Lleida. Des de l’època romana i paleocristiana. Fins que el que no va aconseguir ni l’absolutisme borbònic ni el franquisme ho va aconseguir la democràcia: rebentar el bisbat de Lleida esquarterant les parròquies de la Franja de Ponent i annexionant-les al fictici bisbat de Barbastre a finals del segle XX per decret nacionalcatòlic. Aquest és el problema per al Frankenstein espanyol: cos i ànima no encaixen en l’estructura de rapinyes, dolor i falsedats amb què es construeix el monstre. I Sixena arriba fins a les entranyes, fins al final. Sixena assenyala el demà.

Som al futur. Els humans ( blade runners ) i les criatures fabricades per l’enginyeria genètica (replicants) s’enfronten. A la pel·lícula Blade runner un d’aquells replicants, agonitzant, diu: “He vist raigs-C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments segur que es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És hora de morir”. Tannhaüser, el poeta alemany de principis del segle XIII que inspira aquest diàleg. Coetani de Jaume I. D’aquell nen trist i solitari que poc després de ser coronat rei el primer que fa (1217) és anar a Sixena: el monestir familiar, de l’àvia, el pare. Dels taüts. I veu coses. Veu la llum. I surt de Sixena. I comença la història del Conqueridor: dels països catalans i mediterranis. De totes les proves reals que l’estat espanyol ha liquidat i no vol que vegis. I el pitjor està per veure.

Francesc Canosa és periodista