Sobre Apel·les Mestres, i premis de guerra
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
EL SOLITARI. Vivia al passatge de Permanyer. I només podia viure al passatge de Permanyer, oasi verd en el desert gris de l’Eixample. Una doble fila de torretes, amagades i perfumades per les acàcies, les begònies i les palmeres plantades als petits jardins. De nit, entre el fullam dels arbres, un romàntic fanal de gas. De dia, els gats dormen la migdiada al peu de les hortènsies i es desperten sobresaltats cada vegada que, en obrir-se un reixat, dringa una campaneta. Allí vivia Apel·les Mestres. Allí pintava, escrivia, componia cançons i regava les plantes. El passatge de Permanyer era el seu món. No hi va néixer per casualitat, però va viure-hi i va morir-hi. Segons em contaren, mai en la seva vida no havia volgut pujar en un automòbil, mai no havia volgut parlar per telèfon. L’enemic de l’automòbil, l’he retrobat en l’exposició-homenatge que, amb els seus dibuixos, ha estat oberta aquests dies al Casal de la Cultura. Hi ha quatre dibuixos satírics, datats el 1907, que tenen per tema l’automòbil. En un d’ells, s’hi veu un cotxe en pana al mig de la carretera. Mentre els homes, d’abric amb coll de pell, gorra plana i ulleres, es desesperen acarats amb el motor, les dames amb polisson juguen al diàbolo. El dia que em presentin un veí del passatge de Permanyer, li preguntaré si mentre el món es delia i s’inquietava al seu voltant, Apel·les Mestres sortia al jardinet a jugar al diàbolo. [...] PREMI DE GUERRA. Els literats s’aprofiten de la seva situació de favor respecte al públic. Creen atmosferes denses al voltant dels premis literaris i deixen que l’ombra cobreixi altres premis que no disposen de mitjans tan fàcils de publicitat. Per exemple, el Premi de Medicina concedit fa poc per la Generalitat i que no ha tingut altre ressò que la nota oficiosa a la premsa. I això no obstant, en el floret dels noms premiats, hi ha algunes de les més belles esperances -o més autèntiques realitats- de la medicina catalana. Ara que es parla tant d’art de guerra, vull, per contrast, fixar-me un moment en la ciència en relació amb la guerra, que era el tema d’aquest concurs que ha fallat l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya. Un dels treballs premiats és una Contribució a l’estudi de les lesions tròfiques de les extremitats, produïdes pel fred, obra dels doctors D’Harcourt, Folch i Pi i Bofill. L’enunciat tècnic, simplement, és ben poc evocador, però el treball, que ara és una memòria àrida, va néixer en la llum dramàtica dels hospitals de sang, quan els metges s’inclinaven, apassionats i lúcids, damunt de tants i tants soldats colpits pel glaçat desembre de Terol. L’art de guerra és un camp propici a totes les demagògies, a totes les trampes intel·lectuals. Descobrim-nos davant del metges de guerra, als quals no queda altre remei que d’ésser honestos [...].
