¿Els joves són més feministes que els seus pares?

Sovint s’espera dels joves que responguin a les expectatives adultes d’allò que volem que sigui la societat, com si per generació espontània una nova onada poblacional pogués transformar els valors socials esborrant aquells que es consideren caducs i nocius.

Malauradament, aquest ideal és fals. Els joves són el resultant dels valors i estereotips existents en la societat. Per tant, esperar d’ells una igualtat efectiva en les relacions de gènere, a diferència de les generacions anteriors, és injust, alhora que focalitza les responsabilitats de canvi en els joves i n’eximeix els adults.

Recentment el baròmetre de joventut i gènere 2019, realitzat pel Centre Reina Sofia de la FAD, descobria que tot i que la meitat dels homes joves enquestats es consideren feministes, el seu pensament i pràctiques quotidianes no ho són. Coincidint amb el Dia Internacional de la Joventut és un bon moment per analitzar el que es desprèn d’aquestes conclusions. Si bé el discurs mediàtic feminista ha cobrat força, els joves continuen tenint els mateixos estereotips i valors que els seus pares, amb la diferència que saben emmascarar actituds i accions no tolerables socialment per adoptar formes més subtils o més privades d’opressió cap a les dones.

La discordança entre el discurs “Soc feminista” i la pràctica d’actituds i comportaments masclistes dificulta la feina de desconstrucció de gènere que hauria de partir, en primer terme, de la consciència sobre la pràctica d’una masculinitat tòxica autolesionadora amb un mateix i amb els altres.

I davant d’això, ¿quin paper han de tenir els agents educatius en la configuració dels rols i estereotips dels homes joves?

La configuració de la identitat masculina tradicional es basa en l’oposició d’allò que és femení (la mare) i, per tant, en la desvaloració de tots els rols i accions que tradicionalment han estat desenvolupats per les dones. Això ha estat així perquè tradicionalment la figura paterna no ha estat present en la criança de l’infant, i en tant que no han pogut aproximar-se al pare, han negat la mare.

La proximitat i la implicació educativa del pare, en cas de famílies on existeix aquesta figura, és un factor important, tot i que no únic. Les relacions de respecte i igualtat entre progenitors en qualsevol de les tipologies de famílies, amb pràctiques corresponsables en la vida quotidiana, permetran primer a l’infant i després al jove distingir entre el que és admissible i el que no ho és. Així, educar per la igualtat des de la família implica un exercici de consciència i revisió dels comportaments i actituds en les relacions.

Pel que fa a l’educació formal, a l’escola i a l’institut s’hauria de realitzar una acció coeductiva, i no només treballar les relacions de gènere col·lateralment. Aquesta és una demanda de moltes joves que se senten molestes per les actituds masclistes dels seus companys d’aula i que quan se’n queixen a la institució educativa, o bé no reben resposta, o bé la resposta consisteix en una acció limitada i parcial com pugui ser una xerrada. Per sort, cada cop hi ha més escoles i instituts que posen en el punt de mira les relacions entre els alumnes i fan projectes veritablement significatius de conscienciació social.

L’altra demanda que freqüentment fan els nois i les noies a la institució educativa és que hi hagi més educació afectivosexual. Destaquen que en la majoria de casos aquesta educació es limita a un parell de xerrades de prevenció sexual, des d’una perspectiva heteronormativa i dirigint-se a les dones joves, a qui s’alerta dels riscos i els perills dels embarassos no desitjats i de les malalties de transmissió sexual. El que demanen els nois i noies és una educació afectivosexual molt més àmplia, que posi en primer terme la sexualitat com una dimensió humana en l’expressió emocional i íntima entre les persones.

Des de l’educació no formal, centres d’esplai, serveis de dinamització juvenil, etc., es desenvolupen projectes performatius que permeten treballar els rols de gènere i fomenten una consciència crítica amb les relacions que s’estableixen en la vida quotidiana. La proximitat i el vincle que generen amb els joves els equips d’educadors i monitors permeten al jove accedir en confiança a informació veraç.

Famílies, educació formal i educació en el lleure haurien d’assumir la responsabilitat d’educar afectivosexualment. Deixar-ho en mans de la pornografia és irresponsable perquè genera un imaginari sexual basat en la violència i en la submissió de les dones. Transformar els rols i estereotips de gènere és, doncs, una responsabilitat compartida entre tots els agents educatius.

Més continguts de