Vergonya i amargor

Es van equivocar quan van menystenir el que consideraven “enemic” a liquidar

El que s’ha viscut els últims anys ha canviat la societat catalana a fons. D’una banda, l’ha fet més madura com a país, però de l’altra la repressió des de l’1 d’octubre li ha afectat l’ànim i l’ha deixat confosa i desenganyada. Els ciutadans catalans que procedeixen de regions espanyoles coneixien el que deixaven enrere, ja sabien el que era Espanya, però molts catalans d’origen i que han crescut en les últimes dècades o que havien oblidat el passat van descobrir amb sorpresa que la tradicional antipatia cap a ells s’havia transformat en odi.

Un odi que es va expressar en aquell “ ¡A por ellos!”, irreparable i que ja no té marxa enrere, que van cridar als voluntaris enviats pel govern espanyol -però procedents de regions receptores de fons transferits des de Catalunya- persones que mai han estat a Catalunya, que no han llegit mai un diari o vist una televisió en català o ni tan sols han conegut una persona catalana en la seva vida. Aquesta ràbia era fruit de la manipulació de les persones més febles econòmicament i culturalment, que corejaven la consigna que havien donat el govern espanyol i el rei i havien difós els mitjans de comunicació espanyols. Un “ ¡A por ellos!” total, que primer va exercir la repressió i liquidació de l’autogovern de la Generalitat, que havia tornat de l’exili el 1977 i que ara torna a estar exiliat i empresonat. Després va venir l’espoli d’empreses. Només quedava la persecució de la llengua, i a això es dediquen ara.

Una experiència així crea danys emocionals; rebre un cop d’odi com aquest té efectes traumàtics. La societat catalana està afectada emocionalment i intenta digerir l’agressió: cal una anàlisi psicològica de les conseqüències d’aquesta agressió. Malgrat tot, els cops rebuts no li han impedit mantenir-se dempeus, cosa que els seus agressors no imaginaven: l’havien subestimat.

M. Rajoy i Felip VI, els governants de l’“¡A por ellos!”, s’han guanyat a pols el seu lloc en la història més negra d’Espanya

La cort tenia un pla; i els que dirigien el procés català, precisament pel seu caràcter de moviment eminentment cívic i no polític i perquè va ser la gent qui empenyia els partits, no en tenien. És reveladora, i imprescindible, una entrevista de Cayetana Álvarez de Toledo a un altre conspicu cortesà, Juan Luis Cebrián, a El Mundo el 20 de febrer del 2017. S’hi enuncia l’estratègia i els passos que es van fer mesos després: “Si el gendre del rei anirà a la presó, per què no Artur Mas?” “Si convoquen el referèndum, cal aplicar l’article 155”. Cebrián és precís i implacable en les seves formulacions: “El poder és essencial en la política. I Catalunya no té poder polític per separar-se d’Espanya”. Què cal fer després de dissoldre el govern de la Generalitat? “Ocupes tu el poder”. “I llavors què passaria?”, pregunta l’entrevistadora. “Llavors el debat ja no seria quan aconseguiran la independència sinó quan recuperaran l’autonomia. La clau, insisteixo, és si els independentistes tenen o no poder. I no en tenen. L’Estat sí. Es parla d’enviar-hi la Guàrdia Civil i immediatament es diu: «No, home; la Guàrdia Civil no». I per què no? La Guàrdia Civil hi és per al que hi ha de ser”. El pla previst incloïa des de feia temps, com ha revelat la ministra Cospedal, l’ocupació militar del Principat si la creien necessària.

L’entrevista és reveladora de la naturalesa de l’estat espanyol però també de com es construeix aquest poder a la cort madrilenya, a través d’una xarxa d’enteses i complicitats que es beneficia econòmicament i políticament de tenir l’estat. Sense conèixer la naturalesa i com funciona aquest entramat no es comprèn ni l’economia ni la política espanyoles. I sense conèixer la seva cultura política castissa i militarista, franquista, al capdavall, no es comprèn tampoc com va reaccionar davant el desafiament democràtic català al seu domini i espoli voraç.

Es van equivocar quan van menystenir el que consideraven “enemic” a liquidar. La seva estratègia estimava que eren “uns 10.000 o 100.000 manifestants”, i va resultar ser la majoria de la societat catalana la que volia poder decidir la seva relació amb Espanya i més de dos milions de ciutadans militants. L’Estat va decidir imposar la seva voluntat bel·licista i colonial, i el resultat és un conflicte en què cap de les dues parts té força per imposar-se a l’altra. La societat catalana va tornar a elegir un Parlament sobirà malgrat els càstigs d’un estat corrupte, arbitrari i delictiu, però la cort posseeix l’Estat de dalt a baix: des del Borbó Felip VI fins a Montoro, fiscals, jutges, guàrdies i cebrianes a les empreses de comunicació. Els catalans tornaran a tenir els seus propis governants i la cort hi haurà de negociar.

Les conseqüències de militaritzar un problema que s’hauria d’haver resolt amb diàleg democràtic són desastroses per a la societat espanyola, que ha retrocedit democràticament i s’ha envilit acceptant i abonant el maltractament a conciutadans que volien ser lliures. I són també molt dures per a la societat catalana: la cort ha aconseguit ficar-hi una falca a dins per dividir, encara que no hagi tingut el rendiment polític que pretenien. Per als uns la vergonya i per als altres l’amargor. I s’ha creat un malentès que a poc a poc s’anirà aclarint, perquè agreujar el conflicte va fer que moltes persones que no desitjaven, ni desitgen, la independència votessin independentista. De la mateixa manera, moltes persones que entenien que era legítim poder votar en un referèndum i que no tenien sentiments anticatalans van votar una candidatura espanyolista propulsada des del poder madrileny que es nodreix de l’odi i l’alimenta.

Rajoy no va voler que hi hagués sortides en el pols amb la Generalitat, va voler radicalitzar-lo, i això va portar a aquest resultat catastròfic per a la convivència i que ell tampoc rendibilitzarà. M. Rajoy i Felip VI, els governants de l’“ ¡A por ellos!”, s’han guanyat a pols el seu lloc en la història més negra d’Espanya.

Més continguts de