DIETARI VV

11/3: I després què?

Si les mesures excepcionals es converteixen en perpètues, canvia tot en la manera com vivim

En molt poques setmanes, el coronavirus –i les polítiques per contenir-lo– ha canviat d’una manera brutal la nostra vida quotidiana. La pregunta ara és si això és per a un temps més o menys llarg o és per sempre. I la incertesa davant la resposta alimenta el neguit i fins i tot la psicosi. Ningú no s’imagina que el veritable estat d’excepció que ja estem vivint –i encara més el que viu Itàlia– puguin ser per sempre. Però tampoc ningú no ho ha desmentit ni n’endevinem la durada. Sense que ens imaginem que això que vivim ara sigui etern, tampoc no sabem si la nostra vida quotidiana tornarà a ser mai més com era poques setmanes enrere. I això és molt gros, perquè les mesures excepcionals amb què responem al coronavirus toquen aspectes essencials de la nostra manera de viure. Podem renunciar-hi i assumir els costos en tots els sentit –en nombre de morts, en repercussions econòmiques, en retallada efectiva de les llibertats– si ens ho imaginem com un efecte esporàdic, passatger. Però si aquestes mesures excepcionals es converteixen, encara que sigui només una part, en perpètues, canvia tot en la manera com vivim. Fins i tot la política. Perquè, per entendre’ns, per limitar llibertats està més entrenat el sistema xinès que no pas el nostre.