Notre-Dame, un símbol d'actualitat?

El genial sant Agustí deia: "A les nostres mans les Escriptures, però en els nostres ulls els fets"

És molt fort –ho reconec– dir que aquesta terrible i punyent imatge de la meravellosa i emblemàtica catedral de París en flames pot considerar-se, des d'algun vessant, un símbol d'actualitat. Quan vèiem en directe –miracles dels mitjans de comunicació– l'ensorrament de l'altíssima agulla gòtica, estic segura que molts evocàvem aquell altre ensorrament que vam contemplar fa 18 anys, el de les Torres Bessones de Nova York. La sensació que hom té davant d'una tragèdia de tan gran magnitud és indescriptible.

Durant uns dies serà impossible treure'ns aquesta imatge del cap i, fins i tot, del cor. Recordo també una sensació molt semblant quan el 1994 –ara fa 25 anys– vèiem enlairar-se les flames que van cremar el nostre estimat Liceu barceloní. Són imatges que no es poden esborrar fàcilment i que és irremeiable que ens duguin a filosofar una mica i a treure'n conseqüències.

Jo no he pogut evitar veure-hi un símbol força tràgic de l'aparent fortalesa de les institucions que, com la bellesa secular del gòtic, semblen indestructibles, i que veiem carregades de feblesa en aquest moment històric. I parlo directament d'aquelles grans institucions que per a molts han estat com baluards de la seva vida, i que ara veuen enfonsar-se.

L'Església catòlica ha estat per a molts, durant molts anys, aquest baluard que, amb més o menys autenticitat, formava part dels valors fonamentals de la seva vida. I no parlo de valors morals o religiosos, que sobrepassen qualsevol institució humana, fins i tot la que s'erigí com a salvaguarda seva. Parlo de la institució, que, com a tal, està formada per homes de carn i ossos i, per tant, és susceptible de qualsevol imperfecció.

La meva preocupació no és tant la institució com a tal –que es podrà reconstruir més o menys com la catedral ensorrada– sinó la vida de les dones i homes que la formem

Però no podem negar que en aquests moments són poques les persones que confien, valoren o segueixen una institució en altres temps tan potent a Europa i concretament a l'estat espanyol com l'Església catòlica, encara que aquests dies les manifestacions públiques del fet religiós ho desmenteixin d'alguna manera.

I permeteu-me que, des de la meva postura de "monja del carrer", suposo que discutida per alguns i acceptada com a propera a la gent per altres, us parli de la meva autèntica preocupació. I no és tant la institució com a tal –que es podrà reconstruir més o menys com la catedral ensorrada– sinó la vida de les dones i homes que la formem.

Estic segura que només hi ha una manera de fer-nos creïbles, perquè només hi ha una causa veritable de l'allunyament generalitzat: la majoria de la gent que se n'ha separat ho ha fet perquè no ha vist una fe encarnada en la realitat quotidiana, en testimonis plens d'humanitat...

Les paraules d'un gran historiador, Le Goff, m'han fet pensar: "Jo no soc creient ni practicant, però com a historiador i medievalista he de ser conscient del paper que ha jugat el cristianisme com a força espiritual i creadora de valors".

Adaptant una idea de Julián Carrón, la meva reflexió davant l'aparent caiguda de grans institucions com ara l'Església és aquesta: les dones i els homes d'avui dia no necessiten tant una repetició verbal de l'anunci cristià, ni meravellosos passos artístics de la Passió de Jesús, sinó trobar persones canviades per aquest Jesús, que encarnin la seva mirada misericordiosa envers la humanitat.

El genial sant Agustí ja deia: "En les nostres mans les Escriptures, però en els nostres ulls els fets". És a dir, testimonis reals i contemporanis.

Més continguts de