Publicitat
Publicitat

Zoido i els Mossos com a ‘cortijo’

Deu caldre una visió del món específica per presentar-se a una cambra parlamentària tres mesos i mig després de l’1-O, deixar anar tot el que va dir dijous Juan Ignacio Zoido i fer-ho amb una fredor absoluta i exhibint el confort de la impunitat total, que és la impressió que va deixar el ministre. Encara que no va fer res més que aplicar el manual clàssic de defensar-se atacant, com fan la majoria de polítics quan han de donar explicacions, el grau de cinisme és variable en cada cas perquè no tothom està igual de dotat per assolir els nivells més alts en aquesta disciplina. I el titular espanyol d’Interior, que té fama de frívol, va excel·lir.

Havia tingut tres mesos i mig per preparar-se -o fer-se preparar- la intervenció, però l’únic que va fer va ser repetir els mantres que ha trobat a les xuletes -ai, que en diuen atestats - de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Que si la gent estava manipulada pel govern català, que si hi havia infiltrats violents, que si els agents de policia van ser agredits -tret del cas de la cadira voladora de Sant Joan de Vilatorrada que va tombar un guàrdia civil que s’havia quedat descansat abans, es refereix als atacs de tietes amb rebequeta contra antiavalots amb escuts i porres i de la mida d’un armari-, que si els Mossos d’Esquadra van faltar al seu deure...

Aquests arguments arrosseguen dos tipus de perversitat diferents. Els que es refereixen als ciutadans presenten la gent com a dèbil mental. I les acusacions contra els Mossos són pròpies d’un señorito latifundista que menysprea els seus jornalers tant com els explota.

Perquè, des que el Senat i els partits que hi van votar a favor li van regalar el 155, Zoido ha convertit -o això intenta- la policia catalana en el seu nou cortijo. La conselleria d’Interior és la més sotmesa de totes: sense secretari general, sense director de la Policia i amb el major dels Mossos cessat i arraconat en un despatx amb l’espasa de Dàmocles de l’Audiència Nacional penjant sobre ell, el terreny queda adobat perquè el ministre pugui rabejar-s’hi i acarnissar-shi.

Un cos policial que ha dedicat més de vint anys a lluitar pel reconeixement de la seva professionalitat, a esgarrapar competències i a pactar unes regles del joc pròpies amb els ciutadans als quals ha de servir, es troba ara contra les cordes: o s’empassa que els dirigeixin des del ministeri i que els enviats de Zoido es presentin pràcticament cada setmana a Catalunya a controlar-los, o seran castigats encara amb més intensitat. O es deixen humiliar, o seran exterminats (o reduïts a una mena de policial local gegant). I ho han de fer conscients que tampoc hi ha cap garantia que aquesta obediència severa els serveixi per evitar el desastre -el desastre tècnic, l’únic que encara poden aspirar a evitar- i suportant que els bufetegin en públic, com va fer el ministre dijous al Senat.

Si ara els Mossos són seus, ¿per què no els ha de poder trepitjar amb postveritats quan li convingui? No hi ha perill de tensió institucional perquè el conseller que s’hi hauria de tornar i desmentir-lo és a la presó d’Estremera. Zoido es pot permetre insistir en l’acusació d’inacció contra els Mossos i manipular dades que té -informació privilegiada- com a conseller accidental mentre Joaquim Forn continua entre reixes. Per això pot dir que els Mossos només van destinar 7.850 agents al dispositiu de l’1-O i que en van posar 11.565 per al 21-D... sense especificar que el 21-D estaven repartits en dos torns -era un dia laborable i, a diferència del diumenge 1 d’octubre, els torns no eren de 12 hores- i que cada policia tenia quatre hores per anar a votar.

Tant és que dies abans o dies després membres del gabinet del ministre hagin de mantenir reunions de treball amb els comandaments dels Mossos: hi van com a capatassos del cortijo i amb l’amenaça velada i intangible -però real- d’activar, encara més, els mecanismes de l’aparell penal i judicial estatal que poden marginar la policia de la Generalitat de les investigacions de casos de corrupció, crim organitzat i jihadisme i deixar-la eternament a segona divisió.

Riure, malgrat tot

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT