Com acabar amb la segregació als EUA

La democràcia dels Estats Units està amenaçada. El president Donald Trump trenca aliances, capgira les normes i trepitja la Constitució. Per tant, és normal preguntar-se: què pot fer un ciutadà per ajudar a reconduir els Estats Units cap a un camí més saludable?

Puc compartir una experiència difícil al voltant d'aquesta pregunta. A principis del primer mandat de Trump, em vaig fer aquesta pregunta i vaig decidir intentar fer-hi alguna cosa. Vaig acceptar una retallada del 50% del sou del New York Times i, entre altres coses, vaig ajudar a crear una organització sense ànim de lucre anomenada Weave: The Social Fabric Project. Els que la vam iniciar vam pensar que la desconfiança social era el problema subjacent que destrossava la societat, però que la confiança la poden reconstruir a escala local les persones que serveixen a les seves pròpies comunitats. Volíem donar-los suport en tots els sentits.

La feina va ser humiliant. Vaig aprendre que la meva vida com a escriptor no m'ha preparat per dirigir una organització: no soc bo en la gestió. Vaig prendre algunes decisions estúpides que em van portar a una certa humiliació pública. Finalment, el Times va decidir sensatament que no podia treballar com a periodista i alhora en una organització sense ànim de lucre finançada per fundacions i donants rics.

Així que vaig fer un pas enrere de la feina quotidiana a Weave i ara ocupo un càrrec no remunerat com a president. La meva feina és viatjar per tot el país, entrevistar persones que serveixen les seves comunitats localment i explicar les seves històries.

Aquesta experiència ha produït en mi una convicció central sobre el que afecta els Estats Units: la segregació. No només la segregació racial, que a les escoles està empitjorant, sinó també la segregació de classes. Constantment viatjo entre llocs on predominen els graduats universitaris i llocs on predominen els graduats de secundària, i és una mica com viatjar entre planetes diferents.

L'any 2003, Theda Skocpol, de Harvard, va publicar un llibre titulat Diminished democracy [Democràcia disminuïda]. Un dels seus arguments era que abans hi havia més nord-americans que solien participar en organitzacions comunitàries interclassistes. Però, gradualment, la gent amb un alt nivell d'educació les va abandonar per organitzacions professionals on hi havia gent més semblant a ells. Skocpol va escriure: "Abans, els nord-americans amb un alt nivell d'educació haurien estat membres i líders d'aquestes organitzacions voluntàries interclassistes. Ara molts amb prou feines en coneixen".

Aquesta autosegregació va ser simptomàtica. Moltes persones amb estudis universitaris se segregaven alhora en barris on gairebé tothom tenia estudis universitaris i en professions on tothom en tenia, en cercles socials on pots passar setmanes sense conèixer algú de la classe treballadora. L'any passat, un grup d'investigadors va publicar un estudi a la revista Nature per al qual havien enquestat líders en 30 camps, com ara el dret, els mitjans de comunicació, la política, etc. Van descobrir que no només gairebé tots els agents de poder de la societat havien anat a la universitat, sinó que el 54% havien anat a les mateixes 34 escoles d'elit. Això és segregació amb esteroides.

Els que formem part de la classe amb estudis universitaris som bons segregant-nos dels altres, però som especialment bons segregant els nostres fills, a qui simplement preparem per unir-los a les nostres files. Abans de l'escola bressol, els fills dels rics tenen moltes més probabilitats d'anar a preescolar. A sisè de primària, els estudiants dels districtes escolars més rics estan quatre nivells per sobre dels nens dels districtes escolars més pobres. A l'institut, les habilitats lectores mitjanes dels nens més rics estan cinc anys per davant de les dels nens més pobres. A la universitat, segons un estudi del 2017 dirigit per Raj Chetty, els nens de l'1% més ric dels assalariats tenien 77 vegades més probabilitats d'anar a escoles de la Ivy League que els nens de famílies que guanyaven 30.000 dòlars anuals o menys. Al seu llibre del 2019 La trampa de la meritocracia, Daniel Markovits escriu que la bretxa acadèmica entre els rics i els menys rics és més gran avui dia que la bretxa de rendiment entre els nord-americans blancs i els nord-americans negres en els últims dies de les lleis de Jim Crow [Jim Crow era el nom del sistema de castes racials promulgat entre el 1877 i el 1964 als Estats Units].

Gairebé tots nosaltres vam créixer amb la convicció que les lleis de Jim Crow eren un sistema ranci. Però l'hem recreat en termes de classe.

Potser hi ha qui vol formar part de la resistència a Trump. Deixem clar que la resistència tracta el símptoma, no la malaltia. La malaltia és la marea del populisme global que ha anat augmentant arreu del món desenvolupat durant anys, si no dècades. I la causa és que les nostres societats s'han segregat en sistemes de castes, en què gairebé totes les oportunitats, el respecte i el poder es concentren dins de la casta amb formació, i una gran part de la classe treballadora, comprensiblement, vol cremar-ho tot.

Estic una mica preocupat pel que Trump farà a Amèrica durant els tres anys vinents. I realment preocupat pel que passarà si el populisme global domina el món durant la següent generació. Què passa si aquest clima polític dura la resta de les nostres vides? En el que estic més interessat, però, és en quines reformes poden oferir els demòcrates per canviar les condicions subjacents que van causar el trumpisme. Fins ara, no n'estic veient gaires.

La reforma escolar va ser un intent d'interrompre el sistema de castes, d'ampliar les oportunitats per als menys privilegiats. Clinton i Obama van fer enfadar els principals electors demòcrates –com els sindicats de professors–. Ara els demòcrates bàsicament s'han rendit. Joe Biden no va dedicar gaire energia a la reforma educativa. Kamala Harris es va presentar a la presidència sense parlar de res semblant a una agenda de reforma educativa sòlida.

Una investigació de Michael Petrilli, del Thomas B. Fordham Institute, ha demostrat que els estats republicans ara són molt més actius que els estats demòcrates a l'hora d'adoptar noves idees de reforma educativa. Com a resultat, els estats republicans estan guanyant avantatge pel que fa al rendiment estudiantil. La notícia educativa més important dels últims anys ha estat l'anomenat Southern Surge, l'augment significatiu de les puntuacions dels exàmens en estats com Mississipi, Alabama, Louisiana i Tennessee.

Els demòcrates corren el perill de convertir-se en el partit de l'statu quo. Així és com funciona: Trump va darrere d'alguna institució, com la burocràcia federal o les universitats. La gent de la resistència s'aixeca per defensar aquestes institucions sense reconèixer que habitualment hi ha alguna veritat darrere de les crítiques de Trump; no volen donar-li aquesta victòria, així que acaben defensant les institucions de principi a fi. Trump acaba semblant l'agent de canvi i els de la resistència semblen els defensors del passat.

Al meu entendre, els que ens oposem a Trump tenim dues feines: resistir i reformar –resistir a Trump i reformar els sistemes que causen el trumpisme–. La part de la reforma és, amb diferència, la missió més important, i les reformes haurien de tenir un objectiu: interrompre el sistema de castes.

Això requerirà una reforma política, és a dir, dirigir les inversions, com va començar a fer Biden, cap a les categories laborals que no requereixen títols universitaris. Requerirà una reforma institucional. Molts de nosaltres treballem en sectors on hi ha molt poc espai per als partidaris de Trump: als mitjans de comunicació, a les organitzacions sense ànim de lucre, a l'acadèmia, al món de les arts. Aquesta segregació ha d'acabar.

Hi ha una cosa ben senzilla que podem fer: unir-nos a més organitzacions interclassistes i participar en més activitats interclassistes. Fins i tot les coses petites marquen la diferència. Aquest estiu he portat una gorra dels New York Mets. Com és costum, els Mets m'han trencat el cor els últims mesos, però, durant aquest temps, en llocs de tot Amèrica hi ha hagut desenes de persones de tots els àmbits de la vida que se m'han acostat per parlar dels Mets, cosa que sovint porta a converses sobre altres coses. La meva gorra dels Mets m'ha recordat una bona realitat: encara podem ser una sola nació, malgrat totes les maneres en què l'hem segregat.

Copyright The New York Times