Sense acord, però per anar cap a on?

Vaig qualificar de “joc d’impotències” (ARA, 17 de juliol de 2025) l’acord entre ERC i el PSC per a la investidura de Salvador Illa. Ho deia arran de les cinc pàgines presentades per la Comissió Bilateral entre el govern de la Generalitat i l’administració general de l’Estat que pretenien desenvolupar –de fet, diluïen– els quatre fulls de l’acord inicial. “Joc d’impotències” perquè l’acord era el resultat d’haver pactat qüestions que el PSC no podia decidir i del fet que ERC no tenia cap alternativa millor –per al partit– que deixar fer govern al PSC. Se sumaven dues impotències amb un acord de resultat més que improbable.

Ara bé, al mateix article ja vaig escriure que aquesta situació era paral·lela a la de Junts. A Brussel·les s’havien pactat unes condicions la concreció de les quals tampoc no depenia només de Pedro Sánchez i el PSOE, i per a les quals Junts tampoc no tenia alternativa per pactar amb ningú més. Més enllà de la retòrica declarativa del text de l’acord, que era realment potent i insòlit que la signés un partit espanyol –i intolerable per a l’Estat–, des del punt de vista de la seva efectivitat la situació ja no es podia dilatar més sense fer el ridícul. 

No és només que el govern de Sánchez no ha tingut a les mans l’aplicació de l’amnistia en tota la seva extensió –a més de 150 activistes i particularment als exiliats Comín, Puig i Puigdemont–, sinó que no ha aconseguit que el català fos llengua oficial a Europa, ni que es traspassessin a Catalunya les competències íntegres d’immigració o avançar en qüestions tan rellevants com combatre la multireincidència. Però tampoc s’han complert afers no pas menors com fer públiques les balances fiscals o les xifres d’execució pressupostària, que sí que en depenien. I en la qüestió de fons, la taula de Suïssa amb intermediari per a la resolució del conflicte polític –concert econòmic i referèndum, entre d'altres–, tot ha quedat reduït a un president Illa, mà dreta de Sánchez, liquidant el conflicte a còpia de donar-lo per mort.

Si és que cal alguna evidència d’aquesta impotència mútua de tots amb tots és l’alta probabilitat que ni el govern català ni l’espanyol tinguin pressupostos per al 2026 i hagin de tornar a prorrogar els del 2023. A ERC, l’avantatge de formar part d’allò que en diuen “bloc català i espanyol d’esquerres” potser li compensa el fet de resignar-se a l’ajornament dels acords i anar xutant la pilota endavant. Però per a Junts, els incompliments de Sánchez eren una càrrega impossible de suportar. La força relativa que Junts havia obtingut de l’atzar –no pas de cap virtut intrínseca– per fer de torna en uns estranys i poc repetibles equilibris electorals a Espanya s’havia convertit en un jou pesant sense contrapartida. I, com es diu i s’ha vist, el jou d’un sol bou no fa llaurar el camp.

Ara el problema de Junts és que de ser vist com un suport al govern “més progressista de la història” passarà a ser presentat com una nosa per a la governabilitat. Junts no té cap possibilitat d’apostar per l’alternativa reaccionària i rematadament espanyolista de PP i Vox, i només pot comptar amb la capacitat de forçar, per esgotament, un molt difícil avançament electoral de resultat incert per a ells mateixos. No cal dir que els defensors de l’estabilitat i les forces d’ordre –de l’estabilitat econòmica i de l’ordre mediàtic–, li passaran comptes. La decisió de Junts crea inestabilitat política allà, però sobretot destorba la “pax autonòmica” (ARA, 20 de març de 2025) aquí. És massa aviat per constatar-ho, però no per endevinar-ho.

Tanmateix, des del meu punt de vista, el veritable desafiamentde Junts és que, si bé fa un notable discurs d’oposició independentista a Espanya –com també ho va ser d’argumentalment sòlid el del president Carles Puigdemont de dilluns passat–, en canvi no sap explicar com pensa sortir –i fer-nos sortir– de l’atzucac autonomista. I mentre no tingui una estratègia política consistent i plausible a oferir a l’independentisme a mitjà i llarg termini, els adversaris s’obstinaran a dretanitzar-ne el perfil públic enfosquint l’arrel socialdemòcrata que representa ideològicament. Com ja hem vist darrerament, se’ls seguirà presentant com a sotmesos a les obsessions d’Aliança Catalana per raons electorals, més que no pas compromesos a resoldre democràticament els malestars que fa créixer la dreta xenòfoba. Aquesta mena de desqualificacions em semblen un despropòsit que no sé si perjudiquen Junts, però segur que afavoreixen Aliança Catalana. Però ja entenc que en el combat per fer mapes ideològics que també és la política, la indefinició estratègica de Junts fa molt fàcils aquestes malícies tàctiques. Potser calia trencar l’acord, però encara cal explicar per anar cap a on.