Els agents del caos
"Jo només veig el que crec", i aquest és l’aire del nostre temps. La frase, un lapsus revelador, correspon a Éric Zemmour, el candidat d’extrema dreta francès durant la campanya del 2022. I aquí estem, dins de bombolles fabricades per les xarxes socials i la intel·ligència artificial que donen al nostre entorn i les nostres conviccions una aparença de raó superior. Per sortir de la bombolla i intentar comprendre el món cal esforçar-se.
La frase de Zemmour surt d’un llibre realment rellevant que es publicarà traduït el pròxim 1 d’octubre, titulat L’hora dels depredadors (L’heure des prédateurs, editat per Gallimard i escrit per Giuliano da Empoli). Al llibre, es descriu l’arribada d’una nova era del poder dominada pels “depredadors”: líders polítics i grans empreses tecnològiques que trenquen les regles tradicionals de la democràcia liberal i imposen la seva autoritat mitjançant la força, el caos i la manipulació. Són depredadors polítics figures com Trump, Putin, Bukele, Milei i Mohammed bin Salman, que es legitimen no pel respecte a les institucions sinó per la seva capacitat de dominar, dividir i fer por. En definitiva, actuen com agents del caos. Als depredadors polítics s’hi sumen els tecnològics: gegants de la tecnologia i la intel·ligència artificial que controlen dades i informació amb un poder gairebé sense límits. La suma d’uns i altres erosiona el que havien sigut les normes democràtiques i la diplomàcia, i el ressentiment social i la manipulació digital són les seves armes.
Els nostres depredadors comparteixen una visió masculinament assilvestrada del món. Són mascles impetuosos acostumats a imposar-se en un xoc de cornamenta.
Trump perd llustre
En el nou repartiment de la influència al món assistim a una pèrdua d’influència del president nord-americà que no augura res de bo. Perd llustre, i no és una bona notícia en algú psicològicament inestable. Trump ha perdut el control sobre Netanyahu al Pròxim Orient i assisteix amb impotència a l’ampliació de la guerra a Qatar: el primer ministre israelià ha convertit el mediador amb els palestins en un objectiu, saltant-se tota norma diplomàtica. Mentrestant, la violència política als EUA reneix i, amb ella, s’alimenta el verí de la ràbia i la revenja.
Trump tampoc se’n surt amb el president rus, que el toreja i esdevé el líder d’un pol de col·laboració desafiant i poderós demogràficament, comercialment i armamentísticament amb la Xina i l’Índia.
Putin provoca els EUA, i també Europa i l’OTAN amb l’atac més nombrós de drons sobre Polònia. No ha estat un accident, com alguns han suggerit a l’altra banda de l’Atlàntic. Ha estat una prova. Un test pensat per mesurar el temps de reacció de l’OTAN, les costures de la defensa aèria i, sobretot, la capacitat política de l’Aliança per fer-se respectar militarment. Moscou va enviar els aparells per posar a examen els sistemes antidrons i la determinació aliada, i la resposta va trigar a arribar. L’operació Sentinella Oriental tindrà feina previsiblement, vistos els moviments russos dels últims dies amb Bielorússia. De moment, Europa està davant el mirall i el reflex és incòmode: dependència tecnològica, manca de coordinació i una vulnerabilitat creixent davant les guerres híbrides. Rússia sap que no cal destruir una ciutat per guanyar la partida psicològica; n’hi ha prou amb posar en evidència la lentitud i la divisió de l’adversari.
El que està en joc no és només la seguretat d’un aliat, sinó la credibilitat de l’objectiu fundacional de l’OTAN. O els europeus aprenem que la defensa del segle XXI passa per un escut capaç de neutralitzar drons i ciberatacs amb la mateixa agilitat que avions i míssils, o la dissuasió que durant dècades ha mantingut a ratlla Moscou s'acabarà aviat. Potser caldrà que el Vell Continent assumeixi, d’una vegada per totes, que la seguretat no se subcontracta. Els drons russos que han creuat el cel polonès no només han posat a prova Varsòvia: han posat a prova Brussel·les.
Putin governa a través de la ficció i la posada en escena. Per a ell, la política és teatre, i el poder, escacs. Tot –els oligarques, els mitjans, fins i tot la guerra– és peça sacrificable per sostenir la narrativa del líder. Els drons sobre Polònia encaixen en aquesta lògica: més que provocar danys materials, importava l’efecte psicològic, la humiliació d’una superestructura militar que es mostra lenta davant d’uns artefactes barats.
Una Rússia imperial i expansiva amb els seus veïns, violència política als EUA, Israel cometent un genocidi sobre els palestins. Henry Kissinger deia que cal saber història, perquè és el mecanisme per comprendre què passa realment de nou. Avui, cada cop tenim més informació però som més incapaços de preveure el nostre futur.