CAMINS CREUATS

M’agrada el Dakar

M’agrada el Dakar tot i no ser una aficionada al motor ni tenir-ne gaire coneixement. Reconec que n’espero, any rere any, el tret de sortida. Durant les setmanes que dura, a casa els vespres canviem els canals habituals pels resums de Teledeporte o d’Esport3 i procuro no sentir cap resultat abans per arribar-hi verge.

Confesso que el Nadal també m’agrada. Dec ser de les poques persones que no en reneguen obertament. Els llums de colors i la il·lusió que envolta el Nadal em fan més passable el desembre, que acostuma a ser un mes complicat, fred i gris. Però arriba el dia que toca despenjar els llums i, aquest dia, torna la meva nostàlgia. La foscor torna a apoderar-se de nosaltres i costa arribar als mesos primaverencs, amb més llum i color.

El Dakar em fa molt més passable aquest xoc emocional. Després d’anys de seguir-lo incondicionalment he arribat a la conclusió que aquesta afició irracional és perquè m’hi sento completament identificada. Els segueixo i em veig a les curses per etapes. No conec les sensacions que es tenen sobre una moto, un cotxe, un bugui o un camió. No conec què vol dir quedar enganxat en una duna.

Però conec molt bé la solitud de molts moments de les etapes. Les emocions contradictòries de la jornada prèvia de controls; saps segur que ho tens tot en regla, però pateixes perquè realment sigui així. Sento a l’estómac els nervis de la primera sortida, la incertesa i l’espera abans d’una cursa que has preparat durant molts mesos. M’identifico clarament amb les imatges de primera hora del matí, quan encara és fosc i necessites que el cos emmandrit es posi en guàrdia per entrar en cursa al cap d’uns instants.

Passen els dies i et vas adaptant al terreny i deixen de sorprendre’t algunes situacions. Això t’enforteix mentalment mentre el cos va perdent força a causa del cansament que acumula jornada rere jornada. Les nits es converteixen en hores curtes, insuficients per recuperar-te d’un dia per l’altre, però l’adrenalina de la competició et manté activat i amb un bon rendiment.

Passes l’equador de la prova, analitzes com està la situació i intentes fer els canvis necessaris fins a plantar-te a la darrera etapa i creuar la darrera meta, on el cansament i l’adrenalina formen un binomi potentíssim que es converteix en una secreció d’hormones que faran oblidar la duresa dels dies anteriors i t’uniran amb molta força amb tu mateix, amb la zona i amb la resta de persones amb qui has compartit la cursa.

Els entenc, comprenc per què s’exposen una vegada i una altra a la duresa d’aquest ral·li. És absolutament addictiu.

M’agrada el Dakar.

Més continguts de