Agradablement agressius

Al Telenotícies emeten una peça sobre com està complicant la vida a la gent gran el tancament d’oficines bancàries. Hi apareix una senyora que viu en un barri de Mataró i a qui la filla de Barcelona li porta l’efectiu i una altra que ha d’agafar un taxi fins al centre cada vegada que vol anar a treure diners. N’hi ha una altra que sí que té oficina però que si hi va més tard de les onze ja no li fan cap gestió presencial de finestreta “perquè a les onze tanquen la caixa de les persones, com si diguéssim”.

També hi apareix el portaveu de l’associació de bancs, que diu que ho estan estudiant. El reportatge acaba en la línia depriment explicant que a Gualba (Vallès Oriental) l’Ajuntament ha instal·lat un caixer automàtic en el qual cada reintegrament té una comissió de quatre euros.

Espanya és un país d’extrems perquè fa quinze anys era el país del món amb més sucursals per nombre d’habitants i ara, en canvi, la frase és “Aquí, abans, hi havia un banc”. Entre poc i massa, com sempre.

És desagradable ser client de qualsevol negoci i que et diguin que fas nosa, especialment si n'has estat client tota la vida, però això avui en dia no té cap valor, i ens volen a tots (a la nostra pensió, hipoteca o nòmina, s’entén) per pantalla interposada.

M’ha vingut al cap una escena de Succession (HBO) en què la cap multimilionària d’una empresa de comunicació exigeix un tracte de favor a un periodista de la plantilla. El periodista replica que si fa públic aquest atac a la independència periodística, la família propietària passarà molta vergonya. I la cap contesta amb un somriure agradablement agressiu: “Oh, no, nosaltres no passem vergonya”.